Eivissa i Formentera. Llibres curiosos (3): La Compañía Española de Penicilina dóna a conèixer les Pitiüses (1966-1971), per Joan-Albert Ribas | Noudiari.es

Eivissa i Formentera. Llibres curiosos (3): La Compañía Española de Penicilina dóna a conèixer les Pitiüses (1966-1971), per Joan-Albert Ribas

Aquesta empresa, que tenia com a nom complet el de Compañía Española de Penicilinia y Antibióticos (CEPA), va ser creada passada la Guerra Civil amb la intenció primordial de produir i difondre l’ús de la penicil·lina a l’Estat.

Entre les seues estratègies de penetració en el mercat, varen idear l’edició i la difusió entre els metges i farmacèutics col·legiats, periòdicament, de la publicació “Caminos de España”, que va començar a distribuir-se els anys quaranta (les de Mallorca, per exemple, són de 1947) i va arribar a l’any 1975. L’interior de les portades, així com les contraportades i algunes pàgines interiors són d’anuncis de productes de la CEPA (Miten, Citrocil, Cepacilina…).

Tenen un important valor testimonial. Per al cas que ens interessa, varen publicar l’any 1966 tres exemplars dedicats a Eivissa (núm. 115, 116 i 117 de la col·lecció esmentada) i l’any 1971 un número monogràfic sobre Formentera (núm. 177).

Aquestes guies pitiüses, cada una d’elles de 18 pàgines, un format de 23 x 15 cm, amb nombroses fotografies en blanc i negre i portades a tot color, eren una eina de coneixença i foment de las visites de turisme espanyol important, ja que el tiratge de les guies d’Eivissa i Formentera es mou entre els 47.300 i 52.500 exemplars.

Lògicament, qui paga mana i tenien uns destinataris inicials molt focalitzats, per això no és estrany que a les quatre apareix una referència explícita de tota una pàgina significativament titulada “Conozca a sus colegas”, en la qual fa una llista de metges i farmacèutics (no tots) de les Pitiüses, com es pot veure a la il·lustració següent:

Els textos, dels quals no s’esmenta l’autor, estan ben documentats i amb cites, entre altres, de Josep Pla, Pere d’Alcàntara Penya o Isidor Macabich.  No s’escapen, però, en alguns paràgrafs a la retòrica pròpia del periodisme de viatges de l’època:

Desde hace años, el turismo internacional lanza oleadas ininiterrumpidas de viajeros hacia estas islas, paraíso templado de increíbles paisajes. Los súbditos suecos, noruegos, ingleses y alemanes que, con sus cámaras fotográficas en bandolera, invaden pacíficamente los grandes hoteles y las innumerables fondas de las islas, atraídos por el gran despliegue propagandístico realizado por las autoridades de estos lugares, encuentran que no había exageración en las alabanzas de que son objeto estas tierras privilegiadas. Los viajeros que visitan una vez Ibiza, por ejemplo, permanecen fieles a ella para siempre”.

(Ibiza I, 1966)

Són així mateix destacables les fotografies que il·lustren aquestes guies, de les quals tampoc, malauradament, no es fa esment de l’autor o autors. Fixau-vos, per exemple, en aquest contrast de discreció i curiositat entre la dona i l’infant:

El número 115 (Ibiza I) se centra en la ciutat d’Eivissa i traça una documentada i completa ruta per Vila i la seua rodalia.

D’altra banda, el 116 (Ibiza II) té com a portada la badia de Sant Antoni de Portmany a meitat dels anys seixanta del segle XX.

 

Passeja per diversos llocs d’interès no només turístic sinó també etnològic; parla així mateix de costums, amb algunes transcripcions de dites i cançons populars:

“Sus habitantes aman profundamente la tierra que laboran, y manifiestan su querencia con cantos apasionados. De ellos transcribimos a continuación uno en el que un labrador exalta el trabajo de su yunta, con palabras que denotan su apego al terruño y al trabajo del mismo.

Jo llaurava en Vermei
i amb na Banya revoltada
i fèiem una llaruada
tan fina com un cabei”.

I no hi poden faltar, com en altres textos semblants de què parlarem en un altre article, alguna semblança pseudoantropològica respecte dels habitants de l’illa:

Los ibicencos son de estatura media, ágiles, fuertes y delgados. Poseen un amor propio extraordinario y no admiten las humillaciones. Como los campesinos catalanes, con los que tienen muchos puntos de contacto, son hospitalarios, serios, poco habladores e individualistas (…). Resultan muy ceremoniosos en su trato, pues se sirven de formas codificadas [sic] para relacionarse”.

Alguns peus de foto són també propis de l’època, com el que il·lustra la següent foto de dues pageses d’esquena amb el comentari “Tipos regionales”:

El núm, 117 d’aquests “Caminos”, Ibiza III, té com a portada la platja des Canar, quasi verge i  amb alguns equipaments hotelers encara a mig fer, com es pot veure al fons de la foto que la il·lustra:

Pel que fa al número dedicat a Formentera, de 1971, cinc anys posterior als eivissencs, l’autor dels textos destaca alguns aspectes diferencials respecte d’Eivissa:

Su régimen alimenticio es de una simplicidad homérica. Disponen de ganado vacuno lanar y cabrío, y con la leche de cabra y oveja mezclada o sólo de oveja hacen un queso exquisito, que algunos han comparado con el mahonés (…) Recios de cuerpo y alma, nobles, pacíficos, honrados, los habitantes de Formentera gozan de fama por su hospitalidad, por su extrema frugalidad y fortaleza, Honderos de impresionante habilidad, fueron en otros y remotos tiempos contrabandistas legendarios, marineros peritísimos, practicando el corso con un valor que los hizo muy respetados y temidos”.

A la portada del número dedicat a aquesta illa es veu un rocam que, segurament, correspon a la zona de sa punta Pedrera amb es Vedrà, quasi difuminat, al fons:

Està també molt ben documentat: parla des de la visita de Sigurd i els normands, passant per l’establiment de Marc Ferrer o la missió científica d’Arago i Biot a principi del segle XIX; són molt detallades, així mateix, les descripcions de les diferents contrades de l’illa: poblacions, platges, esglésies, fixau-vos en la que es fa de la capital:

…San Francisco Javier es una población pequeña, blanca, dotada de una iglesia que data de principios del siglo XVIII y que impresiona por su desnudez, por su austeridad, por la magistral sencillez de su trazado y por su insólita pureza de líneas. Recortada sobre el cielo azul, esta iglesia, que recuerda una fortificación militar, constituye un espectáculo impresionante”.

I a la contraportada, mig dedicada també a productes farmacèutics, una bella imatge des caló de Sant Agustí de la primeria dels anys setanta del segle passat.

Per Joan-Albert Ribas

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *