Llibres curiosos (7). Eivissa i Formentera a la Guía secreta de Baleares (1975), de Guillem Frontera - Noudiari.es | Noudiari.es

Llibres curiosos (7). Eivissa i Formentera a la Guía secreta de Baleares (1975), de Guillem Frontera

Guillem Frontera (Ariany, Mallorca, 1945) sempre ha estat un gran amic d’Eivissa i Formentera (hi té res a veure que la seua única filla es digui Tanit?). Recordem, abans de parlar del títol de l’encapçalament, que és autor del llibre Vicent Calbet (ed. Enciola, 1989, amb fotos de Toni Pomar Bofill), magnífica interpretació de la vida i l’obra d’un dels grans pintors eivissencs del s. XX, de qui Frontera arribà a ser bon amic des dels seus inicis artístics i important difusor de la seua obra fora d’Eivissa.

A més, els darrers anys, torna a estar sovent a les pàgines de cultura de la premsa i de les revistes especialitzades per dos motius significatius: el gran èxit de la seua novel·la Sicília sense morts (2015) una crua i punyent narració sobre el món de la corrupció política i empresarial a la Mallorca contemporània, molt llegida, molt comentada i amb una important trajectòria en les llistes d’obres de ficció (?) més venudes.

D’altra banda, i més recent, d’enguany mateix, és Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta (Lleonard Muntaner Editor), llibre de converses biogràfiques amb l’escriptor Pere Antoni Pons, en el qual Frontera, al llarg de 286, pàgines desgrana la seua vida de manera completa, sentida i sense concessions (el treball de guionització de Pons és destacable). No tothom que hi apareix en deu haver quedat satisfet. Hi parla de la seua trajectòria com a literat, gestor artístic i cultural, expressa opinions sobre diversos personatges de l’art, de la literatura, de la universitat i de la política balear… Indispensable per a qui vulgui tenir notícia d’una opinió sòlida de l’esdevenir cultural de les Balears de les darreres dècades. Entre els personatges pitiüsos que hi apareixen, destaquen Vicent Calbet, de qui parla llargament: de la qualitat de la seua obra, d’un viatge a París, dels personatges que l’envoltaven… (“pur esperit”, el defineix), i Marià Villangómez, amb qui quedava sovent, per parlar i per sopar, en les seues moltes visites a les Pitiüses, i de qui diu, amb rotunditat, en descriure’l: “A Mallorca no tenim un equivalent de Villangómez. Perquè era un home que tot ell era el país, Eivissa”.

I Frontera, en un context polític, cultural i editorial completament diferent va publicar l’any 1975 una Guía secreta de Baleares (Ed. Al Borak, Madrid, editorial del grup Guadiana, de la família Arias-Salgado). Era part d’una col·lecció de guies secretes, la primera de les quals, de gran ressò, va ser la de Barcelona, encarregada a Josep Maria Carandell. A l’esmentat llibre de memòries/entrevista, en diu Frontera: “Es tractava de fer una guia cercant la complicitat del lector, tu et converties en el seu còmplice, anaves i venies i li mostraves els racons menys turísticament evidents (…). Des del principi vaig lluitar perquè no es digues Guía secreta de las Baleares, perquè les Illes Balears no existeixen; de cara a un turista, el destinatari d’aquelles guies, les Balears no són res; ells van a Mallorca, a Menorca, a Eivissa… Però no els vaig poder convèncer”.

Al llarg de 498 pàgines, de les quals n’hi ha prop de cent dedicades a Eivissa (capital i illa) i una quinzena a Formentera, i amb contínues cites del seu admirat Villangómez, Frontera aconsegueix fugir dels llocs comuns, encara que, inevitablement hi surten noms habituals en altres obres dels setanta. És una guia, amb un toc descriptiu crític, en què també les fotografies, malauradament reproduïdes amb poca definició, també s’escapen, com podeu veure, tot seguit, dels cànons establerts als llibres sobre les Pitiüses de l’època:

Blanquear: la perenne obsesión de las mujeres ibicencas. Foto: Russell

 

La seua estimació cap a Eivissa és evident en aquesta afirmació:

“La isla es casi una obra perfecta, La introducción del “casi” es obra principalmente de muchos promotores turísticos, que ofrecen un pequeño cosmos en sacrificio a los dioses más inmediatos y voraces (…). La herida causada al paisaje, las cortinas de cemento encargadas de destruir la armoniosa comunión de la Naturaleza con la arquitectura rural ibicenca son uno de los espectáculos más lamentables que tendrá que contemplar el viajero”.

“Si debiera decir algo del campo ibicenco diría, seguramente, que tiene una extraordinaria alegría. No solo por su armonía y suavidad, sino también por la sabiduría con que en él ha obrado y se ha insertado el hombre”.

Llavors, en contrast, en parlar del món rural eivissenc, comenta:

“Si debiera decir algo del campo ibicenco diría, seguramente, que tiene una extraordinaria alegría. No solo por su armonía y suavidad, sino también por la sabiduría con que en él ha obrado y se ha insertado el hombre”.

Na Rafeleta, Balàfia. Foto: Josep Solà

Es nota, al llarg de la seua descripció de les Pitiüses, que les ha “passejat”, que s’hi ha mogut, que s’ha perdut pels carrerons de Dalt Vila, de la qual comenta que “no li sembla especialment recomanable fer-ho seguint un itinerari concret. Jo us diria que pugeu sempre, que us perdeu per aquest laberint de carrerons, que seguiu, rectifiqueu, torneu enrere la mirada: a cada instant us sorprendrà la visió d’un terrassa, d’un finestró, d’uns testos, d’una escala angosta, d’un magraner que tata per les partets d’un pati minúscul…”.

La plaça de Vila. Guía secreta de Baleares. Foto: B. Marí

Hi apareixen, així mateix, els temes de què es parlava a meitat dels anys setanta: els mercats hippies que ja en aquell moment “havien cridat l’atenció d’altres que s’han aprofitat de la idea i han adulterat idees i productes, de forma que en l’actualitat [1975] molts d’aquestos mercats artesanals han perdut el seu sabor original i exposen per a la venda bijuteria que amb freqüència traspassa els límits -vaporosos, indecisos- del bon gust”; la llibertat i la moda ad-lib: “De Ursula Andress a Lucía Bosé , tota actriu mitjanament progre es feia fotografiar a Eivissa amb aquells exòtics vestits (…). Si Eivissa ha jugat els darrers anys un important paper en la moda femenina, és indubtable que també ha contribuït rotundament a l’abolició de molts de prejudicis creats per un masclisme oficiós, destil·lat per unes determinades ideologies exportades oficialment a La Perifèria”. I pel que fa a la “permissivitat sexual a les Pitiüses”, comenta Guillem Frontera: “A l’illa s’ha creat un saludable clima de tolerància que facilita la més o menys lliure circulació d’homosexuals, que hi acudeixen en quantitats notables (…)”, situació inhabitual als darrers anys de l’Espanya del franquisme.

Entre llocs d’interès que recomana d’Eivissa, a més de monuments, hi ha molts de bars i restaurants de l’època, alguns dels quals, pocs, encara segueixen oberts: Can Miquelitus, Los Valencianos, The Tavern, La Nada, New Lola’s, La Tierra, Graffiti, Restaurant Blau, Zapata, Le Sant Telmo. A la carretera de Sant Joan encreuament amb la de Santa Eulària Ca sa Guapa, a Sant Carles Ca n’Anneta, a Sant Antoni el Hanoi, el Capone, el Hamlet, el Pitango; Can Jurat a Sant Jordi…

De Formentera ho recomana gairebé tot, des de la travessia en la Joven Dolores, recórrer-la, si es pot, en bicicleta, els formatges, els jerseis de llana… I parla molt detingudament de la Fonda Pepe, amb els seus hippies, beatniks…

“La vida de comunidad en el bar de la Fonda Pepe (…), es donde se reúnen muchachos y muchachas llegados de los rincones más lejanos, aquí és donde se hacen nuevas amistades, donde conciertan fiestas en casas particulares, donde tantean las posibilidades de comunicación entre las personas, donde se abandonas a sus reflexiones, donde hacen sonar sus instrumentos. La Meca, en fin…”.

Formentera: el bar de la fonda “Pepe” en Sant Ferran

També en recomana molts altres llocs: Las Ranas també a Sant Ferran, El Descanso a Sant Francesc, El Pub de Carla a Migjorn…

És, en definitiva, aquesta guia una visió diferent de les Pitiüses de fa quaranta anys, escrita amb la qualitat literària que es reconeix a Guillem Frontera i que podeu trobar encara fàcilment a les biblioteques locals i en algunes llibreries de vell, si la voleu adquirir.

Per Joan-Albert Ribas

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *