'Sa berenada i ses Festes de la Terra', per Lina Sansano - Noudiari.es | Noudiari.es

‘Sa berenada i ses Festes de la Terra’, per Lina Sansano

@Noudiari/ Tradicionalment, la tarda del dia 8 d’agost, festivitat de Sant Ciríac i commemoració de la conquesta catalana de les Illes Pitiüses, se celebrava una multitudinària berenada popular, amb música i fanfàrries, jocs, cucanyes i cabussons al salt de s’Ase (ara prohibits pel seu perill), al Puig des Molins, baix es Soto, al llevant del puig de Vila, lloc habitual de lleure i banys marins dels vilers.



Sembla que les festivitats en record de la conquesta catalana el 8 d’agost de 1235 s’iniciaren poc després d’aquesta data, especialment la missa i la processó. En realitat, és possible que a l¡inici, la festa es dedicàs a Santa Tecla, que és la patrona de l’església tarraconense. Però, al final, i en fer-se el 8 d’agost, va anar quedant com a copatró de la ciutat d’Eivissa, Sant Ciríac, que se celebrava aquest dia, en record del dia en què les tropes catalanes conqueriren l’illa i la incorporaren a la Corona d’Aragó, sota el regnat de Jaume I el conqueridor.

Segons l’historiador i canonge arxiver Joan Marí Cardona, amb la seu aportació al ‘Calendari de festes de les Illes Balears i Pitiüses’ (editorial Alta Fulla, 1992), està constatat que al segle XVI, ja es feia la tradicional processó de lo dia de sant Ciríac per commemorar aquesta conquesta. I, fa aquesta cita de l’arxiepiscopologi de Lluís Ponç d’Icart: “En Eivissa se fa cada any la festa de la Conquista, fentse solemne ofici i sermó, i en la processó ixen totes les banderes de les cofraries amb molta luminària i músicha; tiren també tota la artileria dels beluarts i molts de coets i tronadós, tot per honrar la festa del dia de la Conquista. I de les hores ensà dita ila de Ivissa és restada subjecta al rey de Aragó i en el espiritual al Archebisbe de Tarragona”.

Més endavant, l’any 1754, la corporació local va fer construir la capelleta del sant, al carrer de Dalt Vila amb el seu nom, lloc on segons la llegenda els soldats entraren a la vila superior o Almudaina. Tot i l’esplendor, significat i simbolisme de la festa institucional del 8 d’agost, Joan Marí Cardona acaba reconeixent que “l’acte popular que sempre ha reunit més persones de tota l’illa és la berenada a la caiguda de la tarda i a la vora de la mar, que és alegrada per la Banda Municipal. La calor proverbial del dia té una bona part. Les roques pelades des Soto es van cobrint de colors quan tothom comença a arribar-hi, cadascú amb el seu berenar preparat: és un acte multitudinari en el qual ningú no pot sentir-se foraster”.

Les notícies sobre la popular berenada són més recents, són ja de principis de segles XX. El dia 8 d’agost, tot i la missa solemne (que no era de precepte) i la processó, amb participació de nombroses persones vengudes de tots els altres municipis, la gent de Vila aprofitava per treballar al matí, però a la tarda, enfilaven camí cap el Puig des Molins, amb senallons, cistellons i còvecs plens de viandes. A aquesta zona compresa entre sa cova de ses Dones,  s’Aranyet, i es Salt de s’Ase, anaven agafant lloc famílies i colles disposades a gaudir d’una tarda lúdica i calorosa, mostrant de forma ufanosa i amb cert orgull, els menjars preparats per l’ocasió: coca de pebrera, pa i companatge, conill amb salsa de tomata, alguna truita… aigua, vi i xíndries.

La berenada és un esdeveniment lúdic de caràcter marcadament popular i no institucional, molt concorreguda amb música i fanfàrries, on cap als anys 60-70 del segle XX, l’Ajuntament va començar a fer paelles populars, sangries i altres refrescos amb “patrocini” (Leche Rania, gasoses Riera…), com podeu veure amb algunes fotografies d’aquelles anys, realitzades per Josep Buil Mayral. Sobre el seu origen, Torres Planells, J.A. (2005, p. 96) afirma que la berenada popular no és de temps immemorials, i que va començar l’any 1915, amb motiu de les festes extraordinàries que s’organitzaren amb motiu de la inauguració del monument als corsaris, amb l’assistència de la banda de música de la Misericòrdia de Palma, invitada per aquella ocasió. Relata aquest autor que, a més d’assistir-hi quasi tota la població de Vila, hi havia molta gent de la pagesia i, a l’acabament la banda va fer un cercavila amb tota la gent cap a Vara de Rey i, a la seua arribada, hi va haver l’encesa d’una gran traca.

Sobre la data del seu origen caldria poder datar amb fiabilitat i precisió algunes obres i fotografies de l’emblemàtic pintor eivissenc de principide segle XX, Narcís Puget Viñas, destacant especialment diverses pintura a l’oli, reflectinnt la festivitat i colorit de la berenada al Puig des Molins. Una foto costumista d’aquest autor es va fer servir en el programa d’actes del Consell Insular de les Festes de la Terra de 1985, commemoració aquell any del 750 aniversari de la conquesta de les Pitiüses.

Aquesta foto, a falta de confirmació, està datada el 1900. També és cert, que repassada l’hemeroteca del Diario de Ibiza de principis de segle, surt notícia de les celebracions de Santa Maria, Sant Salvador i Sant Ciríac, però no hi ha notícies de la berenada fins al 1915. Podria ser que la berenada hagués començant espontàniament atesa la calor d’un dia de mitja festa en plena canícula, i que s’hagués en certa manera formalitzat a partir de 1915, que es va fer festa grossa amb motiu de la inauguració del dit monument als corsaris.

Tot i que la festa de Santa Maria de les Neus, sempre ha set la festa Major per excel·lència, tant a Eivissa com a Formentera, i sense oblidar tampoc l’àmplia participació vilera a les festes de la Marina, celebrades el dia 6 d’agost, dia de Sant Salvador, patró de la seua parròquia, val a dir que el dia 8 d’agost també era una festa (o mitja festa, com popularment es coneixia) concorreguda i molt participativa. A la pagesia, els que no podien baixar a Vila, sovint celebraven ballades a pous i fonts la tarda d’aquest dia, com a testimoni d’una celebració llunyana i antiga, destacant per exemple les antigues ballades de sa Font del Rei de s’Alzinar (vénda de Xarracó a Sant Joan de Labritja); es pou des Baladre (vénda des Negres a Sant Vicent de sa Cala) aquesta ballada encara es fa actualment segon cap de setmana d’agost i darrerament s’ha avançat al mes de maig; i as Pou des Lleó (vénda des Figueral a Sant Carles de Peralta).

Com és normal i sol passar a les festes populars, aquestes sofreixen canvis, evolucions i adaptacions a noves circumstàncies, normalment lògiques i de concordança amb la modernització. Després de la dictadura i tot just iniciar el període democràtic i d’inici de les autonomies, creat ja el Consell Insular com a màxima institució d’autogovern insular, l’any 1982, en sessió plenària es va decidir sol·licitar el dia 8 d’agost com a festa insular, fet que, malauradament no es va aconseguir, atès que mai no s’ha renunciat a la festivitat de la patrona, Santa Maria, el 5 d’agost.

Actualment la berenada des Puig des Molins està inclosa dins del que oficialment es coneix com a Festes de la Terra, que han estat objecte de declaració i protecció institucional, en la figura jurídica de FIC, Festa d’Interès Cultural, amb expedient iniciat el 25 de setembre de 2006, dins el marc normatiu de la Llei 1/2002, de 19 de març de cultura popular i tradicional de les Illes Balears, ratificat en sessió plenària de 14 de juny de 2007, acord publicat en el Butlletí Oficial de les Illes Balears, núm. 122 de l’11 d’agost de 2007.

Com a anècdota, recordar que aquesta declaració de FIC, figura relativament nova dins l’ordenament jurídic balears, va ser pionera, la primera que es va declarar a Balears, aprovada per unanimitat pel Consell Assessor de Cultura Popular i Tradicional de les Illes Balears, que es reuní, en sessió ordinària, a l’illa d’Eivissa el 10 de maig de 2007. En l’aprovació de la declaració que inclou els elements institucionals i històrics que la caracteritzen, es va fer especial incidència als canvis i evolució dels elements immaterials. Canvis tanmateix previstos en l’esmentada llei que deixa marge de maniobra a l’evolució dels elements per adaptar-se a noves circumstàncies i a la possible pèrdua de funcionalitat d’alguns elements o d’algunes festes en si.

Lina Sansano Costa.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *