Al principi del segle XX, alguns viatgers (escriptors, fotògrafs, dibuixants i pintors), sobretot britànics, viatjaren a les nostres illes per mostrar-ne preferiblement una imatge arcaica i propera al món oriental. Aquest és el cas de l’escocesa Mary Stuart Boyd (Glasgow, Escòcia, 1861-Takapuna, Nova Zelanda, 1937), que formant tàndem amb el seu marit, l’artista de renom Alexander Stuart, va visitar Eivissa l’any 1910. Prèviament havien llogat casa a Palma, a la zona de Son Espanyolet, per tal de visitar i, a través de la paraula (ella) i la imatge (ell), deixar constància d’una imatge amable d’unes illes que mantenen una essència d’antigor que han de fer via a descriure, retratar i dibuixar per tal que, abans que desapareguin davall la modernitat i el turisme, en quedin testimonis. Com diu Eduard Moyà Antón a La musa i la mar, Viatgers i escriptors anglòfons a Mallorca (1900-1965) (gràcies, Rafel Pons, per fer-me’l avinent), Mary Stuart Boyd escriu sobre un món de somni oriental.
Per cert, si us interessa i no trobau l’original (que algun n’hi ha per les llibreries de vell), n’hi ha una magnífica edició de Documenta Balear: Les illes venturoses. Vida i viatge a Mallorca, Menorca i Eivissa, amb versió catalana, introducció i notes de Jaume Boada Salom (2008).
De The fortunate Isles són bons els textos i les il·lustracions… i fins i tot l’edició: en un paper de gran gramatge dels que ja no es fan servir i unes magnífiques reproduccions d’aquarel·les i dibuixos a tinta (no exempts, a vegades, com veureu, d’un fi toc humorístic). Eivissa hi ocupa de la pàgina 288 a la 327, dels capítols 25 al 28).
El capítol 25, «Eivissa: una illa oblidada» comença amb aquella prevenció que s’havia escampat sobre la gent eivissenca, de la qual la parella havia escoltat estranyes històries de pistoles sempre carregades, del ganivet sempre a mà… que ella mateixa reconeix que eren contades per persones que reconeixien no haver posat un peu mai a l’illa… Arribaren amb el vapor Lulio el mes d’abril de 1910. I descriu com tants altres una entrada al port a la vista d’una ciutat d’una bellesa inesperada. Va sorprendre Mary Stuart (això hauria de sortir en els estudis que es fan sobre el turisme incipient a les Pitiüses) l’honestetat estricta dels illencs: en fondejar el Lulio els barquers s’hi atracaren per baixar els viatgers al port feren «preu únic de tarifa tant per als nadius com per als forans». Visitaren, recomanats, el beneficiat de la Catedral d’Eivissa (Don Pepe l’anomena a l’original anglès), que els mostrà alguns dels tresors del temple. I de camí es fixa Mary S. Boyd en el bon gust per la floricultura de la gent d’Eivissa pels testos plens de variades flors que pengen dels balcons.
Baixant, s’aturaren a l’església de Sant Domingo, el Convent, on entraren amb una família pagesa que s’hi posà a resar, imatge que va recollir Alexander:
Anecdòticament conta Mary que el pare de família es dirigí a mossènyer i li entregà una botella, aparentment de licor. Llavors va saber que es tractava d’una ampolla d’oli d’oliva, per alimentar el llum sagrat. Va resultar que l’home l’havia promès donar si es recuperava d’una malaltia.
Després visitaren la família Wallis (l’endemà també Narcís Puget) i s’acostaren a la necròpolis des Puig des Molins.
Agradà molt a l’escriptora el diumenge eivissenc, el bullici de s’Alameda (surt així a l’original) i es dedicaren a observar la pintoresca per a ells gent endiumenjada, tant vilera com de fora, que passejaven amunt i avall. Es fixà molt l’escriptora en la roba de les pageses i arriba a la conclusió que la gent eivissenca detesta les robes llises. També comenta les joies que llueixen algunes pageses i ho contrasta amb la vista d’una mare vilda, la pobra filla de la qual portava la mateixa roba de dol (a escala) que la mare. Fixau-vos en aquestos dos grups que dibuixà amb un toc d’humor Alexander:
És magnífica la descripció i la imatge de ses Feixes de Vila (feixas a l’original): amb séquies amples a banda i banda del camí plenes d’aigua clara, amb peixerrins que es movien entre els canyissos, granotes… Els criden l’atenció les àmplies portalades per a tan poca paret al seu voltant i els «pontets» (gates) per entrar-hi
Ja de camí cap a Sant Antoni rebutjaren una diligència (replena de gent i de bolics) i llogaren un carro de dues rodes, un cavall (amb conductor), per un duro. Mary observa que el capell, que està prescrit en el vestit de festa per a la dona, està permès en la roba de feina. Ja al poble del qual destaquen l’església i el far, coneixen el batle, el capità del port (que porta arracades) i el mossènyer.
El darrer dia, abans de partir amb el vapor Cataluña visitaren ses Salines i Jesús i no va poder-se resistir Alexander de dibuixar la bella església de la Mare de Déu de Jesús:
Surten molts més situacions, il·lustracions i personatges descrits que no revelaré per si voleu llegir l’obra sencera. Mary Stuart Boyd tanca la seua estada a Eivissa parlant d’una illa amb encant, molt barata («llogar una casa a Vila és un cinquanta per cent més barat que a Palma», no com cent anys després…), amb gent cortesa, generosa i hospitalària. I no sentiren cap tir de pistola ni varen veure cap ganivetada…
Reflexió final
L’edició que he tengut la sort que arribàs a les meues mans de The Fortunate Isles, recollia un petit tresor dins, una bella (per la cal·ligrafia i per la senzillesa) dedicatòria a la persona a qui va ser regalada.
Ara que s’atraca temps de regals, pensau en un bon llibre, triat amb coneixement dels gustos de qui l’ha de rebre o, simplement, guiats per la intuïció. De paper, clar. Antic, nou, de literatura universal o de temàtica local (hi ha unes quantes bones editorials i institucions culturals pitiüses que presenten atractives novetats). Dedicau-lo a la persona estimada, com va fer Ellinor, i qui sap si d’aquí a cent anys algú el troba i ho conta. Com diu l’amic Martin Davies, un llibre és un regal (l’únic, ben segur) que pots obrir una vegada i una altra…
Per Joan-Albert Ribas
