Joan Carles Marí (II): “Crec que tenim una part de responsabilitat en mantenir viu el folklore i les nostres arrels” | Noudiari.es

Joan Carles Marí (II): “Crec que tenim una part de responsabilitat en mantenir viu el folklore i les nostres arrels”

Ferran Nogués / Tal i com dèiem la setmana passada, després d’una hora de conversa amb en Joan Carles Marí teníem la sensació que encara ens quedaven moltes coses per parlar. Per sort, en Joan Carles va accedir encantat a quedar uns dies després i fer aquesta segona entrevista. Death metal i Alejandro Sanz. Ornette Coleman i Chopin. És el que té entrevistar en Joan Carles.



Ets el bateria de Projecte Mut quan estan de gira i ara esteu a punt de començar a girar amb La vida rima. Pots compaginar-ho amb els teus altres projectes i les teves classes?

– Sí perquè faig les classes particulars en el meu local. Justament per això vaig decantar-me per les classes particulars i no per una escola.

Fa poc has estat a Can Ventosa presentant el nou disc d’Aurora. Explica’m una mica què és Aurora i com va néixer aquest projecte.

– Va sortir fa uns tres anys quan a en Pere Martínez, el cantaor, l’Auditori li fa oferir de participar en un cicle que feien d’homenatge a Falla. En Pere estava molt lligat a la figura d’Enric Palomar, director artístic del Taller de Músics en aquell moment, i va decidir llençar-se a la piscina comptant amb l’ajuda artística de n’Enric: quin repertori fer, amb quina formació fer-ho (ell no volia anar-hi amb un quartet clàssic de flamenc, volia fer alguna cosa fusionant altres estils).

– En Javi [Javier Garrabella] i jo havíem tocat molt al superior (estàvem en un combo tocant molts temes propis, versions de HancockAvishai CohenOrnette Coleman… i n’Enric va pensar que aquest trio base podria funcionar. De seguida ens vam ajuntar i la cosa va anar molt bé. De fet jo tenia moltes ganes de conèixer en Pere (poc després vaig anar a viure amb ell a la muntanya). En Pere coneixia en José Manuel Álvarez, el bailaor, però encara no havien treballat junts, i quan li van preguntar si estava completa la formació va proposar incloure-hi en José Manuel. I el primer concert també va ser amb la que en aquell moment era parella d’en Max [Villavecchia], que es diu Melodie Cecchini i fa dansa contemporània, de manera que l’estrena es va fer amb ball flamenc i dansa contemporània a la volta, molt potent.

Joan Carles Marí

Heu gravat disc, no?

– Sí, vàrem gravar disc l’any passat. Està masteritzat a Hitmakers amb en Kiko Caballero i està gravat a Aclam Records. Van ser tres dies en total: un de posar micros i preparar-ho tot, i dos de tocar. Va ser molt interessant perquè vam estar un anyet rodant repertori i fent alguns concerts, i llavò fam fer un stage a un lloc que es diu Casa Virupa, que ho duen uns amics d’en Max que són budistes i tenen aquest lloc de retir espiritual al Montseny. Era una masia antiga preciosa (ara s’han traslladat a prop d’Olot). Allà hi vam estar una setmana tocant.

– El repertori que teníem era d’uns quinze temes però vam pensar que era massa i vam sintetitzar: per exemple, alguns temes que eren a duo els vam fer per a tot el grup (“Polo“, de Falla, el tema que obri el disc, era només piano i veu). Després d’estar allà fent això vam anar a gravar.

– És un projecte que està molt viu perquè si de sobte sorgia la idea de fer una versió de Radiohead per seguidillas, idò ho provàvem. O cançons clàssiques però que la melodia la fan piano i sintetitzador a la volta. El baile tampoc és tradicional, a en José Manuel li agrada molt provar coses.

La complexitat rítmica d’aquest tipus de música (seguidillas, bulerías…), com la duus?

– Jo, com que tenc una afició malaltissa per l’amalgama i els compassos de 5, 7, i els accents a llocs curiosos… Les bulerías, seguidillastangos igual no tant, però totes aquestes famílies que tenen accentuacions curioses no deixen de ser com claus rítmiques que si ho sumes dóna dotze. Sabent això pots tocar 3/4, o 4/4 i fas tres grups, o en 6 i en fas dos… Naturalment, com en tots els estils, hi ha un codi, un vocabulari, una forma d’accentuar, com el rock en té la seua.

Aquesta complexitat rítmica no t’obliga a estar massa pendent dels compassos i les estructures?

– Passes com per una espècie de procés. El principi és molt racional, de comptar, però després… passa com amb el blues…

Home, no comparis.

– Harmònicament, per a un bateria, al principi quan comença a improvisar i conèixer diferents estructures i reconèixer la manera com les melodies es desenvolupen per sobre d’una harmonia, un dels primers exemples que jo a les meves classes sempre pos és play along sobre blues, perquè reconeguis aquella roda de dotze compassos… a tu mateix ara t’ha paregut molt evident, no? Idò a un gitano quan anam per exemple a Sa Qüestió i tocam una buleria, rematar-ho en el diez els surt de manera natural, no se’ls acudeix rematar-ho a un altre lloc.

– El principi és escoltar molta d’aquesta música, practicar-ho, i quan ho tens interioritzat ja pots… En Max i en Javi tampoc vénen del món del flamenc: en Javi ha tocat metal, en Max és fan de Pink Floyd igual que de Chopin. Tocam flamenc i tant els codis com el respecte per l’estructura i els accents estan allí, però hi ha moments en que el patró de bulería està per baix i tu vas per damunt.

Amb Aurora heu girat i heu estat a Hongria, no?

– Sí, va ser molt curt perquè era un festival que es deia Budapest Ritmo. Hi vam arribar el mateix dia del concert i vam marxar l’endemà. L’organització, molt bé. Els tècnics, una mica freds. El dia del festival ha d’anar tot molt coordinat. A Alemanya també era una mica així: tenen un cronòmetre gros que només veuen els músics i que marca amb números vermells el compte enrere del temps que et falta per a acabar. No podies demanar al públic si volien una altra cançó, hahaha! Però el públic no veu això, estan allà tan contents. A Budapest no era tan així però l’ordre, l’estructura i el rider… si tu has demanat una cosa, això és el que hi ha. I si demanes algun canvi ja et miren amb mala cara. Però molt professionals. I el públic, excepcional.

– A més, la nostra proposta és càlida: el cante, el baile, ho fan molt proper, i en algunes parts intentam interactuar, que facin palmas… i molt bé. Ara estam pendents de tancar per a aquest any coses per Argentina, Cuba, Canadà… fa poc ens van oferir Corea però el cantant i en Javi estan a l’Auditori fent una cosa de flamenc i haurà de ser per a un altre any.

Parla’m una mica d’Ethic Labs. N’he sentit alguna cosa i m’encanta.

– Això és culpa d’en Javi. Tot és culpa d’en Javi, hahaha! Ell és de les persones més inquietes que conec, tot i que tu el veus i és aparentment normal. Però ara, per exemple, sense jo saber que ho estava preparant, ha tret un disc de música electrònica. Però és que amb el menjar fa el mateix: mai triarà l’opció que t’esperes. Vam anar a Cuba, estàvem a un restaurant i ell va demanar pollastre amb xocolata perquè va veure que n’hi havia. Ell sempre es planteja “Què no conec?” Amb la música fa igual. Això no vol dir que un dia no pugui venir i dir-te que està flipant amb un disc d’Alejandro Sanz perquè té uns arranjaments que… és una caixa de sorpreses.

– Ja quan estàvem al Taller i jo el veia, pensava “aquest tio i jo casam” i, efectivament, quan vàrem parlar, als deu minuts ja estàvem comentant coses de black metal o de death metal perquè ell havia tocat amb n’Alfred Berengena, que és un dels bateries més bèsties que hi ha a Espanya de doble bombo i blast beatsIdò un dia es va cansar del metal i va anar cap al jazz i el flamenc. Ara està amb ritmes carnàtics (en Max també ho està fent a Amsterdam), que són ritmes basats en la cultura índia, una locura.

– Ethic Labs és molt interessant perquè parteix d’una composició molt racional. Ell es basa molt en coses com la proporció àuria, els fractals i especialment els números primers. Hi ha un tema que està en 3, un que està en 5… i els temes tenen aquest nom: 7, 11, 13, 17… Ell també va començar a estudiar composició després de fer el grau superior de baix elèctric amb en Max, però va arribar un moment que varen deixar-ho perquè abandones l’instrument i no volien que això passàs. Però és molt bon compositor. Harmònicament fa coses que no t’esperes: no fa aquell acord que voldries escoltar sinó que fa… Monk, hahaha! És molt interessant i a voltes necessites provar-ho per a veure si funciona.

– Un exemple per a resumir el concepte d’Ethic Labs: al grup hi ha veu, teclat, piano, baix elèctric, bateria, saxo, tuba, clarinet, volíem incloure-hi gralla… i ell parteix, per exemple, d’un tema que està en 17 i el piano farà un riff, una línia, que durarà 17 negres en un tempo determinat, però per davall hi haurà una línia de baix, bateria i oboè que anirà en 17/8, amb la qual cosa a la meitat de la roda grossa coincidim. I un altre va a 17/16, un altre a 17/2, i es van superposant coses, com plaques tectòniques en estat de caos però que hi ha moments en què coincideixen.

Això em recorda una mica el que King Crimson feien als anys 80.

– Clar, i molta música clàssica que quan l’escoltes és tan dens i tan virtuós a priori, que la part racional desconnecta. Penses “no ho puc assimilar ara mateix” i acaba sent una experiència més emocional. Et deixes emportar, no ho passes pel filtre racional. És curiós perquè està fet des d’una perspectiva totalment matemàtica. Ethic Labs és una mica això. Un projecte molt interessant.

Heu gravat disc, no?

– Sí, hem gravat disc a Medusa Estudio. I en directe anam vestits tots de blanc i tenim un equip de mapping que fa projeccions sobre nosaltres. La llum que es projecta reacciona a la música que fem en directe: quan callam no hi ha res, quan la música és intensa la projecció també ho és… Hi ha un programa i dos professionals que es dediquen a això. De moment hem fet dos concerts, el de presentació i un al Sinestesia(un local de Barcelona), i intentarem seguir movent el projecte.

Voldria que em parlessis una mica de la teva formació acadèmica, del teu pas pel Taller de Músics i del teu treball de fi de carrera. Valora’m la teva experiència d’aquests anys de formació acadèmica.

– En general, molt bona. Quan vaig decidir d’anar al superior ja sabia el que hi hauria. Jo som de la tercera fornada (en Solana és de l’anterior a la meua). Ja quan m’estava preparant escoltava a les cafeteries queixes i també lloances del Taller. En Coltrane tots sabem que no va fer un grau superior. En Wayne Shorter i en Charlie Parker, tampoc. Si vols això, bé, és un altre temps, una altra era, o pots anar a Nova York a tocar. Allò ho tens.

– Jo abans havia fet el grau mig al Taller del Raval. Hi ha l’escola del Taller, al barri del Raval, on es feia el grau elemental, mig i un superior que només et donava el diploma del Taller però no era un títol homologat. Amb el Procés de Bolonya van adquirir la validació per a impartir un grau superior, de quatre anys, 240 crèdits, com qualsevol altra carrera universitària, i va ser quan es va construir el Taller superior al barri de Sant Andreu. Jo tenia clar que serien quatre anys en què em trobaria professors que cadascun seria una història. Cadascun té la seva experiència i et dóna la seva versió. He tingut tres professors de bateria, Ramón ÁngelEsteve Pi i Marc Ayza, i de cadascun m’he endut unes coses. De llenguatge musical també d’altres molt bons: Joan ChamorroVicenç Solsona, i així molts d’altres.

– Durant aquests quatre anys em dedicava a anar-hi a primera hora, fer les classes que pogués i llavò quedar-me a les aules estudiant tota la tarda i tocant amb gent. Si hi vas a fer això, a posar-te una mica malalt, a obsessionar-te una mica (en el bon sentit de la paraula), jo crec que és molt sa. El problema és que hi ha gent que espera sortir d’allí en quatre anys i tenir feina i que tot sigui de color de rosa. Catalunya és l’única comunitat autònoma que té tres escoles superiors: LiceuESMUC i Taller. Hi ha una competència brutal. Hi ha molts alumnes, moltes jams. Del superior m’he endut Aurora, Threejay i Ethic Labs. Els podria haver conegut d’una altra forma? És possible. Però ha set una experiència molt estimulant. I molt concentrada. Ja sabia el que anava a buscar. Naturalment, hi ha assignatures que dius “ostres, aquesta…” però com a qualsevol carrera.

– Per al treball de fi de carrera, aprofitant que amb Face The Maybe estàvem component The Wanderer, vaig enfocar el treball sobre els bateries compositors. Va ser una excusa perfecta per a entrevistar bateries que m’encanten i que componen la seva música: Borja BarruetaJordi RossyMarc AyzaMarko Djordjevic, en Joan Barbé, naturalment, i d’altres. I ara estic acabant de muntar una web on hi haurà un apartat de blog i aniré rescatant algunes d’aquestes entrevistes per qui vulgui saber una mica com enfoquen la composició, i altres temes i cotilleos. Vull fer-ho dinàmic, no fred i acadèmic parlant només de “per què aquest acord…” A voltes et diuen “Perquè sí”  M’encanta quan ho diuen. “Per què vares compondre aquest disc en aquest moment? Devia ser per per això…” i et responen “No, una discogràfica em va fer pressió, em va oferir això i vaig acceptar. I no he tornat a compondre mai res més”, hahaha!

A Barcelona sempre se sentia a dir que els músics de Taller surten molt preparats però tenen poca capacitat d’improvisar. Ja sé que no és així (tu n’ets un exemple), però és una cosa que se sol dir.

– Sí, jo també ho he escoltat. Hi ha músics que hi han anat i que tenen molta ànima. I n’hi ha d’altres que no hi han anat i que no en tenen. Per exemple en Llorenç Barceló, que vam fer el superior junts, no estava còmode allí. No li agradava que li diguessin què havia de fer. Un dels meus professors, en Ramón Ángel, que és molt bon docent, ha tret un llibre que es diu Cómo interpretar partituras en la batería, i ell sempre em deia que per saber llegir no ha perdut cap treball, tot el contrari, ha pogut fer-ne. No per adquirir més coneixements perds altres coses. També depèn de tu: pots decidir d’anar cap a la part més academicista (“la baqueta només es pot agafar així”, “això només es pot tocar d’aquesta manera”).

– En Xavi Maureta, que és un molt bon amic, un bateria que m’encanta i té un sentit de l’humor excepcional, també el vaig entrevistar per al treball. Per al seu últim disc, “Animal Salvatge”, va gravar tots els instruments ell (amb alguna ajuda puntual), i és un disc en el que fa els temes que vol i parla del que vol, després d’haver rodat per tot el món i haver tocat amb tothom. És com “no tinc res a demostrar, ara em vull divertir”. L’altre dia em deia “Estava al metro i vaig veure un tio que tocava la guitarra, li faltaven dues cordes i casi no sabia ni com agafar-la, i em vaig quedar hipnotitzat de com tocava”. Em deia, “ja estic fart d’escoltar aquestes coses on tot és perfecte”. És com quan et fiquen a la cantonada per a fer música de còctels (jo sempre dic que per això no em cridin), i et diuen “Ho heu fet molt bé, no heu molestat gens”. Jo no vull passar per això. A voltes hi ha d’haver un bon cop de caixa o una dissonància, perquè l’ésser humà també té dies de ràbia i dies d’alegria. Si l’art no és expressar-te ja em diràs què és.

A banda d’algunes coses que ja m’has comentat, què tens previst en un futur més immediat?

– El que més estam xerrant aquests dies és sobre el tercer disc de Threejay. Estam fent un planning molt més treballat: què podem fer per tal que aquesta gent ho escolti, aquest tipus de vídeo de ganxo, què no ha funcionat en això… Enguany en farem la composició però no sé si el gravarem. Ara ens acaben de confirmar per a les Joventuts Musicals a nivell espanyol per a fer una gira. Amb Face The Maybe també compondre a tope aquest any. Acostuma a passar que coincideix la publicació de discos i enguany crec que passarà. Amb Aurora girarem amb el disc perquè a voltes passa que l’any següent a treure el disc és quan la cosa explota i la gent et crida. Amb Projecte Mut estarem presentant “La vida rima”.

– A nivell més personal, m’han arribat uns àudios de música pagesa i estic pensant en transformar-los, fer alguna cosa amb allò. A mesura que vaig cresquent crec que tenc, tenim, una part de responsabilitat de mantenir viu el folklore i les nostres arrels. Quan va sortir Ressonadors, més enllà de la música, jo plorava perquè la meua güela cantava aquelles cançons i vaig pensar que si no haguessin fet aquelles cançons no les hauria tornat a escoltar. Aquesta part eivissenca em crida molt.

Hi ha algun disc que últimament t’hagi sorprès i que estiguis escoltant molt? No em refereixo als teus discos de referència sinó a alguna cosa que hagis descobert o t’hagi cridat l’atenció.

–  Diria que l’últim disc de Jorge Drexler, l’últim disc de Vetusta Morla, perquè també han trencat una miqueta… qüestions de so. Més enllà de les lletres, quina producció! La primera vegada que me’l vaig posar no em va convèncer, i m’agraden molt els discos en què em passa això, com amb “Riot Act” o “No Code”, aquests discos de Pearl Jam que primer penses que no són com “Ten” però quan hi tornes dius “Aaah, ara entenc en quin moment estaven de la seua vida, per què volien fer això”. També l’últim d’Animals As Leaders, m’encanta, em produeix una sensació de plaer. I també “Memoria de los sentidos” de Vicente Amigo, que té un tema que es diu “Réquiem” en homenatge a Enrique Morente. Drexler ha estat un descobriment d’aquest any i té en Borja Barrueta de bateria. Té la capacitat de sintetitzar molt bé (cosa que jo no he fet en aquestes dues entrevistes, hahaha), i explicar-te una història d’una hora amb una metàfora.

Però les dues coses estan bé. Bill Bruford deia que quan Allan Holdsworth fa un solo, per anar d’un punt a un altre tria sempre el camí més llarg i complicat, però és un camí preciós. De vegades la gràcia està en les voltes que fas i la manera com vas teixint les coses.

– Sí, totalment. I especialment en aquesta era que vivim, en què es valora molt el que és curt i directe, sucre ràpid. A voltes dius “voldria anar a veure un show de dues hores, dens”. Per què no?

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *