Estugós, estugosa, per Joan Albert Ribas | Noudiari.es

Estugós, estugosa, per Joan Albert Ribas

L’adjectiu estugós, estugosa, dit en alguns llocs de Menorca i d’Eivissa estuvós i estuvosa, prové de la paraula llatina AESTUOSUS ‘agitat, inquiet, vacil·lant’ (pròpiament efervescent, xafogós); partint d’aquell sentit degué passar a ‘molt triat en el menjar’, i aplicat més generalment es diu d’una persona que fa cara de fastig o de repugnància a tot. Joan Coromines cita un document en llatí del segle VI en què AESTUATIONES s’aplica a les repugnàncies de l’estómac. A Mallorca Alcover recollí el següent refrany que se’n riuy dels estugosos: ‘Tots es estugosos són bruts’.

L’esmentat amb certa freqüència pels estudiosos de la llengua catalana Nuevo Diccionario mallorquín-castellano-latín de J. Amengual (1858-1875), afegeix una connotació que afegeix un aspecte de conducta a l’adjectiu que avui estudiam: nimiamente delicado y que hace náuseas a todo.

Aquesta descripció del filòleg mallorquí Amengual Reus (1793-1876), ens serveix perfectament per parlar del ‘senyor de Vila’ protagonista de la rondalla de Joan Castelló Guasch ‘No rigues que rigut no sigues’ (1). Aquest personatge se n’anà a sa Cala, prop de can Rei per més senyes, on havia heretat una hisenda. La seua intenció era demostrar que era l’amo i que era més llest que els que habitaven aquella zona. Com solia fer-se en aquell temps, a l’hora de dinar el majoral li passa la marranxa de vi amb què tots bebien al senyor que “es mirà quins eren es de sa casa: una majoreta tota es portellada, ja ben empesa d’anys, es majoral i sa dona i es seu fii, un garrit que no arribaria encara an es deu. I fent una mica s’estuvós, dugué:
…No teniu un got?”.

Lògicament, i com ja anuncia el títol de la rondalla eivissenca, el senyor tornarà a Vila, després de moltes peripècies perdut pes bosc, gelat de fred, tot remolcat i mig mort de por. Es un f És un fet ja estudiat que a les rondalles, de creació eminentment rural, els pagesos prenen venjança de diversos greuges ridiculitzant els senyors de Dalt Vila moltes vegades propietaris de les terres que aquells treballaven.

(1) Rondaies i contes d’Eivissa, 1961

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *