Manel de la Rosa, escriptor: “Formentera és un lloc tan especial que gairebé es descriu sol” | Noudiari.es

Manel de la Rosa, escriptor: “Formentera és un lloc tan especial que gairebé es descriu sol”

Por R. B./ Manel de la Rosa ha escrit una d’aquelles novel·les que vols recomanar a tothom. Cada color d’un riu explica la história de tres foscors, de tres vides marcades per la tristesa i els records amargs, que s’obren pas a la vida (i a la mort) de formes diferents. Però no és una novel·la tràgica sinó optimista, amb algunes fuetades de realisme que la converteixen en un llibre rodó. Declarat Nou Talent Fnac de Literatura Catalana l’any passat, Manel de la Rosa no oblida l’època que va passar a Formentera aprenent l’ofici de fabricar guitarres. I tant li va marcar aquesta estància a l’illa que Cada color d’un riu ambienta unes de les part més importants del seu argument allà.

'Cada color d'un riu' està ambientat parcialment a l'illa de Formentera.

‘Cada color d’un riu’ està ambientat parcialment a l’illa de Formentera.

Va passar una època a Formentera, aprenent a fabricar guitarres a Formentera Guitars. Com recorda aquella època? Li ha servit d’inspiració literària?
La recordo com una època de descoberta, d’il·lusió. D’entrada, jo sempre he fet activitats essencialment mentals, no manuals. Per tant, tenir l’oportunitat d’utilitzar les mans, o més ben dit d’aprendre a utilitzar-les, era un repte; aprendre a construir alguna cosa, veure com d’un tauló de fusta sorgeix un objecte tan bell com una guitarra va ser gairebé màgic. També hi havia la il·lusió d’encetar un nou camí.

I, per descomptat, la d’estar una temporada a Formentera, que per a mi era un referent també màgic, tant per la seva vinculació amb la música (allà hi han passat llargues temporades grans músics des dels setanta, donant a l’illa una reputació d’acolliment i gairebé de misticisme) com per la seva atmosfera especial combinació de llum, naturalesa i pau. És una combinació en què la suma de les parts dóna un resultat que les transcendeix. Inspires aquesta atmosfera només baixar del ferri, t’impregna i ja no t’abandona.

Sobre si m’ha servit d’inspiració literària, i tant. Com a mostra només cal que esmenti que el final de Cada color d’un riu està situat allà, encara que no ho digui explícitament. Però crec que les referències que hi dono són inequívoques: les sargantanes, els virots, el far, el ferri… Tots els lectors  que m’han fet arribar la seva opinió sobre la novel·la (i entre ells també n’hi ha de la pròpia Formentera) l’han reconeguda perfectament. És un lloc tan especial que gairebé es descriu sol.

Per què va escollir Formentera Guitars per a formar-se com lutier?
A part d’estar situada a Formentera, el motiu va ser que és l’escola de millor reputació de l’estat, almenys que jo conegui. I el professor, L’Ekki Hoffman, ho va demostrar des del primer dia. També hi va influir la manera com estan plantejats els cursos: pocs alumnes, possibilitat d’escollir el disseny que més t’agradi, les fustes que vulguis… No tinc més que elogis per a Formentera Guitars. Tota una experiència.

Pensa ambientar també a Formentera alguna de les teves pròximes novel·les?
Normalment tendeixo, com deia abans, a no esmentar les localitzacions. El nom d’un lloc sempre té una connotació determinada que és diferent per a cada lector, i que fins i tot pot ser tant positiva com negativa depenent de les vivències que hagi experimentat en aquest lloc. Si jo esmento la paraula “Formentera”, per molt que la descrigui després, el lector ja s’ha fet la seva pròpia imatge del lloc, que pot no correspondre amb la que jo vull transmetre-li.

Potser això canviarà en el futur, no ho sé. Però sigui esmentant-la o no, sempre la tinc present per la facilitat que em suposa ambientar allà l’acció: t’inspira ràpidament. Per ara, el projecte que estic començant transcorre en localitzacions no realistes, i procuro no pensar més enllà. Tinc tendència a la dispersió i millor centrar-me en l’ara.

Com canvia la relació d’un músic amb el seu instrument quan coneix tan bé la seva fisonomía?
Moltíssim. No és que et millori com a músic, tot i que sí que aprens a treure més rendiment de segons quines característiques, però la relació passa a ser molt més íntima. És com conèixer molt més que abans una persona. Primer de tot, la guitarra deixa de ser un conjunt de components que saps que estan allà per un motiu ben concret però que no sempre acabes d’entendre fins a la seva última extensió, o si ho fas no els acabes de dominar; en segon lloc, quan te la mires hi veus una harmonia de la que abans no eres conscient: l’equilibri entre unes fustes determinades, la disposició dels elements, l’elecció del perfil del mànec… tot adquireix un sentit.

I si, a més, es tracta d’una guitarra que has fet tu mateix, hi veus des de el primer tall de serra que hi vas fer fins a la darrera passada de paper de vidre; toques la fusta i recordes com era abans que la polissis, i gaudeixes de com està ara. També, normalment, una guitarra que està feta personalitzada té una qualitat superior a la immensa majoria de les que es troben a les botigues, ja que has cuidat tots els detalls, mentre que un procés industrial no ho permet en la mateixa mesura. De fet, en les guitarres que algunes marques tenen com a “gamma alta” hi ha un procés posterior a l’industrial, que les perfecciona.

Manel de la Rosa reconeix que va escollir Formentera

Manel de la Rosa reconeix que va escollir Formentera Guitars per aprendre l’ofici de lutier perque “és l’escola de millor reputació de l’Estat”.

Va començar com alumne a l’Ateneu d’Escriptura de Barcelona, on ara treballa com a professor de narrativa, però vostè és desenvolupador informàtic de programari lliure. Com a coneixedor dels dos mons, estan tan allunyades com ens diuen les lletres i les ciències?
En absolut. La distància entre tots dos mons és un zero rotund, al meu entendre. Tots dos busquen eixamplar l’esperit humà, i tots dos estan plens de bellesa. Un físic s’emociona davant la contemplació de les lleis que regeixen l’univers igual que un lector davant una bona narració o un informàtic davant un algorisme elegant.

No és només que siguin mons propers, és que a més es complementen: una bona novel·la necessita d’una estructura, de planificació; un avanç científic necessita d’una visió més enllà de les aparences. I un dels criteris que aplica un físic o un matemàtic a l’hora d’inclinar-se per un camí o un altre quan considera una teoria és la bellesa de les equacions: encara que sembli una bajanada, aquesta bellesa, una simplicitat elegant, acostuma a indicar que la teoria té més probabilitats de ser certa que no pas una altra expressada mitjançant un garbuix de factors. Només cal recordar l’equació més famosa de totes, e=mc2 , que descriu una realitat fonamental del nostre univers. És poesia pura, igual que un poema té mètrica, ritme, components numèrics, i la música està basada en relacions matemàtiques entre les ones sonores. Mai no he entès aquesta divisió artificial entre ciències i lletres. Són sensibilitats diferents, però del tot imbricades. I mútuament enriquidores. Renunciar a una d’elles és com renunciar a la cama dreta o l’esquerra.

En quina mida pot ajudar un curs d’escriptura a una persona que vol convertir-se en literat? Quant de talent i quant de tècnica hi ha en la bona literatura?
Aquesta és una pregunta que acostuma a derivar en discussió bizantina. La meva opinió és que el talent és un ens poc definible i no sé si existent. Una persona que té habilitat per escriure la té a causa del “talent”? Ha nascut amb un do? No ho crec. Simplement, ha anat absorbint de manera inconscient les tècniques. Tot gran escriptor ha estat abans un gran lector, un lector voraç.

Jo distingiria l’escriptor que només té tècnica i el que, a més, té coses a dir, té un món interior. Aquest és el valor afegit de la bona literatura, la riquesa que tal o tal altre escriptor duu en la seva motxilla particular. Sense ella, les tècniques serviran per fer un producte de bon artesà, però no de bon artista. Totes dues coses són d’allò més legítimes, és clar. Fins i tot “artesà” i “artista” tenen la mateixa arrel lingüística. I un món interior fantàstic sense tècnica no arribarà enlloc: seria com un guitarrista amb grans idees i uns dits perfectes per tocar l’instrument, llargs i prims, però que no ha practicat una escala en la seva vida; aquestes grans idees quedaran ofegades per la falta de tècnica. Un curs d’escriptura ensenya aquestes tècniques. La resta, depèn de cadascun. Deia Faulkner que per escriure només calen dues coses: tenir alguna cosa a dir i dir-la. Un curs d’escriptura ensenya com dir-la de la millor manera possible. Sovint diem a l’Escola que ensenyem a escriure, però que no podem ensenyar ningú a ser escriptor. És una actitud i una sensibilitat que no es pot ensenyar. Però, al meu entendre, no un talent.

Per la seva novel·la Cada color d’un riu va ser escollit “Nou Talent Fnac 2012 de Literatura Catalana”. En quina mesura ajuda un premi com aquest a fer-se un lloc dins del món de la literatura?
Tot suma. En aquest cas particular, ajuda a fer més visible la novel·la en un lloc tan important a efectes de venda com la FNAC. Però si per “fer-me un lloc” ens referim a prestigi, el prestigi no te’l donen els premis. Només cal mirar algunes novel·les o narracions en general que han estat premiades i són autèntics nyaps. Alguns premis, i alguns de ben coneguts, s’atorguen per interessos econòmics, per amiguisme, per pertànyer a una capelleta, per actualitat política… Passa en tots els àmbits culturals; tots ho sabem.

Per això, a hores d’ara, ben pocs lectors, si més no els lectors no ocasionals, es decideixen a comprar un llibre perquè hagi estat guardonat amb un premi de renom, a banda d’alguna excepció honrosa. La majoria estan desprestigiats, i val a dir que s’ho han guanyat a pols. Seria hipòcrita per part meva dir que no m’interessa rebre un premi o que no em fa ni fred ni calor, però distingiria quin premi. Alguns t’interessen per la dotació econòmica i d’altres (les excepcions honroses que esmentava) perquè realment sí que et donaran reputació. Però m’importa molt més l’opinió del lector. És el que et gratifica, que algú et digui amb sinceritat que la teva novel·la l’ha atrapat, que l’ha emocionat i que la recordarà molt de temps. Rebre opinions d’aquesta mena és el que t’omple de debò, i un lector així també et recomanarà de manera sincera.

Els personatges de Cada color d’un riu són solitaris, arrosseguen pors i secrets que volen oblidar. Però el to del llibre és molt més lluminós, no és una novel·la dramàtica ni que busqui la llàgrima. Com ha aconseguit combinar els dos sentiments sense deixar esquerdes?
Parlant d’opinions que t’omplen, agraeixo moltíssim aquesta. Cert, no volia buscar cap llàgrima fàcil o gratuïta, no era la meva intenció escriure cap melodrama. He intentat conjugar els secrets i la por a viure amb el convenciment (lluminós, com diu la pregunta) que el poder de canviar, de superar tot problema, rau en bona part en nosaltres, en la nostra manera d’encarar els esdeveniments. Que no hi ha dolor insuperable, que depèn de cadascú estar-hi enganxat o girar full. El to es deu en gran part als personatges lluminosos, que vaig dissenyar-los precisament amb aquesta intenció. La Xènia, la llum principal de la novel·la, representa la vida, igual que la Minkara la rendició i la mort (si és que ambdues coses no són el mateix). En Zeb també té una llum intensa, tot i el bagatge que arrossega. Precisament es tractava d’això, d’eixir malgrat la foscor.

Fer-ho sense problemes no comporta cap esforç, cap decisió, cap pas a emprendre, cap riu a creuar. És ben fàcil ser optimista i positiu si mai no has patit cap experiència greu. I la meva intenció era mostrar, entre d’altres coses, el trànsit de la inactivitat, la por, a la vida. El to no podia ser fosc, tot i que tampoc obvio ni endolceixo la cruesa dels sentiments negatius. Són necessaris per al desenvolupament tant de l’argument com de l’Àlex, el protagonista. Sense ells, sense la foscor, la llum no té cap sentit, com deia. Sense ells la llum no pot sortir-se’n, tot i que sigui en forma de “sucre esquerdat”, com va qualificar l’escriptora Muriel Villanueva la novel·la.

Per últim, si us plau, ens agradaria saber què està llegint i quin llibre hem de tenir a la butxaca per gaudir d’una bona estona de literatura.
Dissortadament, sóc dels que tenen el defecte, ben difícil d’eradicar, de llegir més d’un llibre alhora. Ara mateix estic llegint: Entre pedres i cultures, un llibre de viatges de la Teresa Rabal Verdaguer, que està resultant apassionant; Locura, de Patrick McGrath, novel·la malauradament no traduïda al català, i Working Days, una mena de diari que duia John Steinbeck mentre escrivia El raïm de la ira, també molt recomanable per a tot escriptor, novell o expert. El meu suggeriment per al pont de Setmana Santa, a banda de qualsevol de les tres que acabo d’esmentar, és L’escombra del sistema, la primera novel·la de David Foster Wallace, i la primera que es tradueix al català. Divertidíssima i amb una intel·ligència literària que trenca motllos.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *