Mossons (i banyaculs), per Joan Albert Ribas - Noudiari.es | Noudiari.es

Mossons (i banyaculs), per Joan Albert Ribas

Mosson és un malnom (o nom de casa) molt usual a l’illa d’Eivissa i moltes voltes (sobretot els darrers segles) lligat al llinatge Guasch. Va néixer com un tractament, com la seua paraula germana mossèn, que s’anteposava al nom o a títol de personatges d’una categoria social elevada; la que mantenim a Eivissa, mossènyer, que és de la que deriven les dues anteriors. Provenen de l’ús del possessiu mon (=el meu) combinat amb senyor. Aquest ús del possessiu àton mon que mantenim al català d’Eivissa acompanyant algunes paraules que fan referència al parentesc, com al cas de mon pare, explica perquè la primera vocal d’aquest motiu és una o. La forma ‘Musón’, que trobam escrita sovent, és només una transcripció adaptada a l’ortografia castellana de la nostra paraula. La o final s’explica pel fenomen anomentat assimilació, pel qual, en aquest cas la vocal final, tònica, s’assimila a la –o- inicial. Fins i tot en algunes zones del nord d’Eivissa, auqesta o final s’arriba a tancar en –u- i trobam gent que diu can mussun, o sa cuina d’en Mussun o es cap des Mussun.

Encara que darrerament sigui una paraula que sembli únicament adscrita a tractaments religiosos, antigament mossènyer, mossèn i mosson les trobam aplicades fins i tot a sants i a prínceps, i més comunament a cavallers, clergues, graduats en dret… La que estudiam avui particularment, mosson, s’usà principalment durant els segles XVI i XVII. En un text de l’any 1606 publicat al Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, es concedeix al pare de les lletres catalanes, Ramon Llull, aquest tractament: per a més aumentar la obra pia, lo dit mosson Ramon Llull… Però uns anys abans Isidor Macabich troba aquest tractament a Eivissa. És en un document de l’any 1539, un llibre de comptes de la nostra Universitat, aplicat a una autoritat: Mosson Miquel Serra Gregori, Jurat en Cap….

Més tard trobam la paraula mosson com a un motiu molt arrelat a l’illa d’Eivissa lligat en un primer moment a llinatges diversos:

Trobam, seguint el recull que fa a la tercera part d’Els llibres d’entreveniments (1) Serra ‘Mosson’ documentats a Balansat l’any 1633, a Fruitera l’any 1657 i a Vila l’any 1704… Planells ‘Mosson’, l’any 1667 al puig des Planells l’any 1667, i a les ses Oliveres des Nicolaus l’any 1747, a la torre de n’Espanyol, 1756… Ribes ‘Mosson’ a Beniferri l’any 1747, a Cas Esquerrers l’any 1747, as Vedrà des Ribes l’any 1763… Tur ‘Mosson’ a Albarca l’any 1761, Joan ‘Mosson’a Santa Eulària l’any 1757 i els que en major nombre han arribat als nostres dies són els Guasch ‘Mosson’ que trobam documentats a Balàfia l’any 1658, Canavall l’any 1721, as Boletar, 1748, a ses Torres de Balàfia, l’any 1764. Trobam, així mateix, derivats d’aquest antic tractament, nombrosos ‘Mossonets’ i el motiu ‘Mosson Gros’ a Portmany l’any 1666.

La paraula mosson després d’haver-se aplicat a autoritats civils, militars i eclesiàstiques d’importància va anar agafant diversos usos particulars. Diu Alcover que a les nostres illes es deia mosson a un senyor de classe mitjana que volia sostenir aparença de senyor o de ric sense tenir béns econòmics i per il·lustrar-ho recull una cançó popular mallorquina: “Dins Ciutat hi ha mossons/ que duen guants tot lo dia/ i quan ve devers migdia/ es gat jeu dins es fogons”.

També recull Antoni Maria Alcover un ús específic eivissenc d’aquesta paraula: l’aplicació de mosson i mossona als habitants de l’interior del recinte de la murada d’Eivissa. N’han parlat també, entre altres,  Isidor Macabich i Enrique Fajarnés Cardona, que ens guiaran en l’explicació d’aquest ús exclusiu d’Eivissa d’aquests qualificatius. Diu Macabich que mosson era un “apel·latiu més o menys despectiu amb què distingien els de la Marina, en temps en què eren més corrents que avui, per fortuna ja desaparegudes lloablement, aquestes antipaties de barri. Ells, en canvi, rebien una altra apel·lació o referència no menys il·lustre. Per la seua proximitat a la mar i relació amb aquest… banyaculs”. (2).

Enrique Fajarnés Cardona a Lo que Ibiza me inspiró (3) fa referència també aquestos noms humorístics: “La ciutat té dues parts ben diferenciades: l’alta i la plana (…) En un temps la comunicacióo era escassa entre les dues ciutats. Els seus habitadors foren sempre diferents. A la Reial Força hi visqueren els propietaris, els militars, els eclesiàstics, els funcionaris, els advocats; a la Marina, els pescadors,els  mariners, els petits comerciants (…) Aquesta separació es va reflectir en les preferències polítiques. L’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria notà que mentre que a la ciutat alta dominava l’ideal conservador, el progressista era majoritari a la raval. (…) Algunes vegades hi hagué manifestacions d’hostilitat més dures que els malnoms. A les pujades que durant el passat segle feren grups enardits, impulsats per la passió política, cap als centres oficials de la ciutat alta,i fins i tot contra alguna casa particular, latia el vell odi dels populars banyaculs contra els mossons”.

(1) publicat per l’Institut d’Estudis Eivissencs, 1981
(2) Historia de Ibiza. tom IV, Palma:Daedalus, 1967, p. 416.
(3) 3a edició ampliada, Eivissa, 1995, Consell Insular d’Eivissa i Formentera, Conselleria de Cultura, p. 121

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *