La curta i la llarga, per Joan Albert Ribas

En el català d’Eivissa tradicionalment sempre s’ha parlat de la curta i la llarga, amb l’article anomenat estàndard, encara que molt darrerament hem sentit a dir sa curta i sa llarga, en contra de com anomenen els nostres majors aquestos balls.

Correctament escrit apareix al llibre Ball pagès, obra del Grup Folklòric Sant Josep de sa Talaia en el qual es fa -com diuen els autors a la introducció- una aportació a la història cultural d’Eivissa i Formentera: “els vestits, els instruments, els costums (…) fent esment a la importància que tenen el ball, la música i els vestits dins de la nostra cultura i com a part molt rellevant de la nostra identitat”.

En parlar de la curta, entre altres coses s’explica a Ball pagès que és un ball de curta durada, les passes i el ritme són molt pausats i tranquils, apropiats per encetar la festa d’una manera reposada; la música d’aquest ball és de ritme ternari. Pel que fa a la llarga es diu que es un ball molt diferent a la curta, de ritme quaternari, molt més animat i amb uns gestos del ballador molt més vigorosos demostrant la seua força, aixecant les cames i tocant més fort i amb més ritme les castanyoles. Us recomanam que si voleu aprofundir en el coneixement dels nostres balls consulteu aquest llibre.

Precisament també l’escriptor eivissenc Marià Villangómez, del qual enguany se celebra el centenari del seu naixement, posa entre altres exemples, l’encapçalament d’aquest article, el nom dels dos balls, per explicar que a Eivissa també es fan servir quotidianament les formes d’article el/la. És al llibre Eivissa. La terra, la història, la gent. Altres exemples que posa d’aquest ús són: el cel, la mar, la nit, l’amo, la fi, l’infern, el rei, la mare de Déu, l’Esperit Sant, etc., són les quatre, juguen a la manilla, giren a la dreta, van a les fosques, l’any passat i molts de noms de lloc de les Pitiüses de què parlarem en una alta ocasió. És un llibre publicat l’any 1974 que explica amb claredat moltes veritats històriques i lingüístiques que darrerament són objecte de manipulació. Precisament el capítol VI, “La llengua i la literatura popular” comença així: “La llengua que es parla a les lles d’Eivissa i Formentera és la catalana, amb algunes particularitats dialectals. Ja és sabut que amb la conquesta del rei En Jaume i amb la repoblació que segueix, la parla continental s’estén a les Pitiüses i a les Balears”.

Així mateix encara hi ha mostres a la Catalunya continental de l’ús dels articles es/sa, com explica el filòleg Joan Veny a Els parlars catalans, a la zona costanera que va del riu Ter al Tordera i a Cadaqués. Aquestos articles varen tenir molta difusió a l’edat mitjana. Moltes mostres de la toponímia del Principat són testimoni d’aquest ús: Sant Climent Sescebes, Sant Joan Sesrovires o Sant Joan Despí, d’on emet TV3.