Paraules nostres: Flaó, per Joan Albert Ribas | Noudiari.es

Paraules nostres: Flaó, per Joan Albert Ribas

Prompte arriba el temps per excel·lència de començar a preparar aquestes postres típiques de les Pitiüses, abans eren l’acabament dolç del dinar del Diumenge de Pasqua, però ara se’n fan tot l’any. Aquí els documentarem històricament i literàriament i parlarem del flaó i de la seua variant, la coca flaonera.

Flaó. Foto: Viquipèdia

Flaó. Foto: Viquipèdia

L’origen de la paraula flaó és germànic: prové de FLADO, FLADONS, que volia dir coca. El mateix origen curiosament té la paraula flam.

De flaons (i flaones, que també antigament es feia servir en femení) en trobam documentats, a part de les Pitiüses, a moltes altres zones de parla catalana, però a molts d’aquestos llocs només en queden textos escrits, perquè no s’hi solen seguir elaborant. El seu ingredient comú, la seua característica bàsica és l’ús del formatge a totes les receptes. Encara que varien altres dels seus ingredients i la seua forma. Per exemple als nostres hi ha herba sana, que no trobam als dels altres llocs.

Així Alcover i Moll conten que a Mallorca els flaons “eren (perquè avui ja no se’n fan) a manera de panades, però sense tapadora, de devers un palm de diàmetre, i s’omplien de brossat, ous, llimona rallada i sucre”. També a Menorca hem trobat el nom de flaons per referir-se a una coca en forma de mitja lluna tapada, semblant als nostres cocarrois. També hi ha flaons a Olot i al Maestrat. Coromines parla també de les flaones de l’Empordà.

Pel que fa als documents històrics on es fa referència a aquest pastís n’hem trobat de molt curiosos, i de molt antics: Al Llibre d’Evast i Blanquerna de Ramon Llull, redactat entre 1283 i 1285, Aloma, mare de Blanquerna, donà al seu fill “ans que anàs a l’escola de matí carn rostida, e depuix li donà un flaó que menjàs en l’escola si li venia sabor de menjar”. Evast, el pare, la renya; li diu que per esmorzar als infants només se’ls ha de donar pa.

Una altra documentació medieval la trobam al llibre de Francesc Eiximenis (1327-1409) Terç del Chrestià, en el qual veim, com al cas del Blanquerna, que la gent no tenia tantes manies com ara a l’hora de menjar. En un dels capítols d’aquest llibre un home demana consell al seu metge i li explica el que menja; després d’una gran exposició de rostits diversos i pa calent, “a la fi de taula, flaons e formajades, e formatge frit ab mantega o fus al forn.”

Pel que fa a la diferència entre el flaó i la coca flaonera ens han contat que només està en el motlo, en la llauna: els flaons estan fets amb una llauna flaonera que els dóna aquesta forma característica a les vores; ens han dit que la coca flaonera té exactament els mateixos ingredients però està feta amb una altra llauna que no té les voretes com l’altra.

Ja sabeu que, encara que avui n’hi hagi tot l’any el flaó era típic del Diumenge de Pasqua. En trobareu diverses receptes publicades, entre elles la més popular és la de Joan Castelló a Bon profit! (el llibre de la cuina eivissenca) la darrera edició del qual és de l’Institut d’Estudis Eivissencs, 1993.

Hem comentat que la coca flaonera era a Eivissa un flaó sense les vores que li són característiques. Així ens ho han confirmat diversos informadors i també en parla Isidor Macabich al capítol “Cocina Popular” del tom dedicat al costumisme de la seua Historia de Ibiza (1): “A Eivissa també existeix la coca flaonera. O sigui, una coca de diferent grandària i forma rectangular, sense l’arrissat dobleguet que emmarca sempre els flaons,i més gorda que en aquestos la massa de farina i la pròpia del flaó. I la coca amb formatge, feta amb bocins de formatge a la seua part superior. O amb formatge desfet o rallat (si és sec) i pastat amb la farina de la coca”.

Així mateix una informadora d’origen formenterer ens ha comentat que a Formentera la coca flaonera era considerat una espècie de flaó de pobre: d’una olla de xerigot bullit se’n treia la recuita i amb ella es feia aquesta coca flaonera. Els formatges bons es venien, no podien destinar-se sempre a fer-hi flaons. El filòleg formenterer també Vicent Ferrer Morna ens va ampliar aquest comentari: la recuita s’hi fa servir per aprofitar-ne l’excedent i moltes voltes la pasta de la base és pasta de pa, i en alguns casos sense alguns ingredients bàsics com el sucre o la batafaluga. La consistència d’aquesta base, molt més fluixa que la del flaó obligava a l’ús de la llauna. Però entre el flaó i la coca flaonera hi ha opcions intermèdies que fan difícil a voltes dir què és un i què és l’altre.

El flaó, en canvi, com és més consistent que la coca flaonera, en un temps es feia sense llauna, les vores es feien amb els dits i els recipients actuals copien d’alguna manera les ditades dels flaons antics.

Els flaons, molts apreciats sempre, apareixen sovent a la literatura popular de les Pitiüses. Hi ha una coneguda rondalla “Es flaons de mossènyer Pallarès” en la qual aquest pintoresc capellà –diuen que amic de la broma- recorda als feligresos el Diumenge de Rams això:

“Tal dia, tal altre i tal altre vendrem a portar-vos sa salpassa. Ja sé que sa gent d’aquest terme no és cricanya i que tots sempre mos heu rebut bé, molt bé; però us vui fer present una cosa: que a jo es flaons amb herba sana no m’agraden“. Aquell any aquest mossènyer va rebre alguna sobrassada, alguns formatges, una botella d’oli, alguna xereca i cistellonets d’ous, però cap flaó, ni amb herba sana ni sense. El diumenge abans de Pasqua de l’any vinent acabà el sermó dient a la gent:

– “I ara us vui fer sebre que ja m’agraden tant es flaons amb herba sana com sense.”

Mossènyer Pallàres és un personatge real. Va ser capellà de Sant Josep de sa Talaia i morí l’any 1887. Recorda Enrique Fajarnés Cardona a Lo que Ibiza me inspiró que va tenir fama a tota l’illa per les seues dites i els seus fets. Apareix en una altra rondalla del recull de Joan Castelló Rondalles eivissenques i contes de sa majora (1976), “Sa paciència”, en la qual va arribar tard a fer missa a Corona perquè plovia i els feligresos el reberen remugant. Com era molt tard i arribava en molt mal estat físic els va dir que no podia dir missa, però els faria un sermó. Va triar justament el de la paciència i del savi Job i preguntà a la gent si la sabien o no. Hi hagué molta mermoladissa: uns que sí, altres que no. Empipat va dir: idò que es que la saben la contin als que noi la saben i així ja la sabrem tots. I va baixar de la trona. Diuen que també era pròpia d’aquest mossènyer la frase “faldes per amunt i calçons per avall” que (no sigueu mal pensats) feia servir per separar els homes i les dones a l’església.

Una respuesta para Paraules nostres: Flaó, per Joan Albert Ribas

  1. Maria José Responder

    4 abril, 2014 en 10:46

    Què interessant! M´ha agradat molt descobrir el significat d´aquest terme.
    MJ

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *