Paraules nostres: No porfedieu!, per Joan Albert Ribas

Seguim recuperant en aquesta secció “Paraules nostres” mots usuals al català de les Pitiüses explicant el seu origen i els seus usos i, si podem, n’anam posant algun exemple que surti en alguna publicació.

La paraula porfèdia és una variant pitiüsa de la paraula del català estàndard porfídia, que vol dir “obstinació posada per aconseguir alguna cosa, a fer-se donar la raó”. Prové del llatí PERFIDIA que tenia el significat originari de ‘deslleialtat’. El canvi de significat fins arribar a l’actual de disputa, de discussió prolongada, sembla que té l’origen en el sentit d’heretgia que es donà a PERFIDIA al llatí eclesiàstic; d’aquí passà a obstinació, tenacitat per obtenir un fi, del qual arribà a l’ús actual a les Pitiüses de disputa, baralla de paraula.

El mot porfèdia ha estat sempre usual en el català col·loquial de les Pitiüses i per això se n’han fet ressò les rondalles d’Eivissa i Formentera. Als reculls de Joan Castelló trobam uns quants exemples del seu ús:

A la que es diu “Es mal trago”, de Rondaies eivissenques, 1953 (1) la mare de na Margalida vol fer casar la filla a qualsevol preu, fins i tot amb males arts, amb en Rafel –que no entenia cap pressa-, però la filla no volia pressionar el seu festejador: “…Si ell no té pressa, jo tampoc el vui fer córrer (…) I sa mare, vent que sa fia no anava de porfèdia, amb una arrebogida agafà un altre llumener (…) més niga que una abeia”.

La rondalla “Qui mana a casa” de Rondaies de Formentera, 1976 (1), decididament feminista entre el masclisme imperant en aquestes creacions de la literatura popular, en què es discuteix sobre qui du els calçons a cada casa, comença així: “Una vegada a la Savina es mogué una porfèdia molt grossa per veure qui era que comandava a ca seua…”. Ho deix aquí perquè acabeu de llegir-la…

Fixau-vos que també s’ha generalitzat l’ús del ver porfediar al català d’Eivissa: “Deixau de porfediar!”, pot dir una mare als seus fills petits que discuteixen i es mig barallen.

Cançó de porfèdia
Íntimament unida al significat que acabam d’explicar hi ha a les Pitiüses aquest tipus de cançó que el Grup Folklòric Sant Josep de sa Talaia, al llibre Ball pagès (1996), defineixen senzillament: “N’hi ha de dos tipus: de dos, on discuteixen un home i una dona, o de tres, on un dels cantadors fa dos papers. Tots aquests tipus (de cançons) són per fer riure la gent”.

Aquest gènere és ben viu a la cultura popular pitiüsa i joves cantadors i cantadores s’incorporen a aquest estil. Parelles com na Maria Cardona i en Miquel “Figueretes”, en Joan Josep “Vaca· i na Isabel Roig, sense oblidar cantadores amb més rodatge com n’Antònia, na Pepita i na Margalida Roig.

(1) Si voleu adquirir aquests dos reculls de rondalles us record que varen ser reeditats per l’Institut d’Estudis Eivissencs.