Passant revista: ‘Los malditos de las Salinas’, per Joan-Albert Ribas

El col·leccionisme de guies i llibres de viatgers sobre Eivissa i Formentera té, lògicament, “efectes col·laterals”, com és el fet de trobar altres impresos relacionats amb les Pitiüses, siguin postals antigues, fullets turístics, etiquetes pitiüses d’hotel per a equipatges i, en aquest cas, revistes de totes les èpoques en què surten les nostres illes.

És per això, que encetam aquesta sèrie d’articles en la qual, de manera molt visual, comentarem diverses publicacions periòdiques on apareixen aquestes dues illes.

I no sempre, com veure per exemple en aquest article inicial, es tracta de viatgers i viatgeres que escrigueren i fotografiaren la seua bellesa natural i la seua fotogènia, encara que sí en molts de casos.

Esperam que us agradi.

Los malditos de las Salinas

 

 

La revista Estampa, publicada a Madrid entre 1928 i 1938, va arribar a tenir una gran acollida entre les capes més populars de la societat i un tiratge que arribà als 200.000 exemplars setmanals.

Va ser, a pesar de la seua curta vida, un setmanari popular, superava en molt en exemplars la seua màxima rival de l’època, Blanco y Negro. Segons diversos estudiosos de la premsa de la primera meitat del segle XX, el motiu era la gran presència d’imatges fotogràfiques (hi col·laborà entre altres el reconegut Agustí Centelles) i dibuixos artístics i humorístics (de Penagos, K-Hito…) i el fet que fos més econòmica que l’esmentada Blanco y Negro, que també apareixerà, més endavant, en aquesta secció.

Estampa té una connexió ja d’inici amb l’illa d’Eivissa. El seu creador (i en alguna etapa director) va ser l’enginyer, empresari i polític (va ser diputat a les Corts per Castelló) Luis Montiel de Balanzat, nascut a Madrid, que era besnet d’Ignasi Balanzat Orvay de Briones, de notable família eivissenca dedicada a la milícia i a la política.

No sabem si això hi va tenir a veure, però Eivissa hi aparegué, almenys, en vuit ocasions i en el cas que comentam en aquest article fins i tot a la portada que podeu veure, en què es reflecteix la duresa de la feina i el patiment dels saliners eivissencs.

Aquest article, que tenia com a títol complet “Entre los malditos de las Salinas de Ibiza” va sortir publicat el mes d’octubre de 1932 amb textos de José D. Benavides i fotos de Richar.

El periodista va aprofitar la visita a Eivissa per redactar altres reportatges, en els quals veurem té tendència a extremar allò que constata i a fer servir tots els tòpics; segurament aquest és el més objectiu de tots. Després de fer una breu història de les Salines d’Eivissa parlant de Jaume I i dels Decrets de Nova Planta, intenta parlar amb els saliners que anaven “jadeando entre los montones de sal”. Arriba a ses Salines un migdia, amb 38 graus a l’ombra. Els saliners, esquerps (no devien tenir gran interès a perdre temps amb aquell foraster) no li donen gaires informacions. A dures penes els pot treure que “ganaban siete o nueve pesetas de jornal cuando se trabaja como un burro”. 

Un d’ells, finalment, li explica que s’havia quedat un dia dormit i li havien robat roba i sous, “me habían dejado limpio, l’interroga el periodista:

“-¿No serían ibicencos?”

El traient li contesta:

“-Los ibicencos matan por una mujer, pero nunca han robado nada”.

Després de fotografiar-se amb uns turistes que visitaven l’explotació, Benavides parla amb els capatassos que li expliquen que cada home dels “trayentes” carreguen fins a quatre o cinc tones de sal diàriament hi arriba a haver-n’hi més de mil en plena campanya de recol·lecció; i que llavors hi ha més treballadors amb altres funcions com “los tirases y los cavadores”. El capatàs se sincera amb el periodista i li diu que és una feina de “condenados a trabajos forzados… El que no quiere venir no viene. A nadie se le obliga. Si prefiere tumbarse a la sombra, puede hacerlo; fumar y comer cuando le parece. Según el laboreo de cada uno, así cobran. Tantas toneladas, tantas pesetas. Algunos prueban un día, no pueden más y se van tranqueando. Se sale calado del agua, con el cuerpo dolorido, como malditos”.

Acaba així el reportatge:

“La sirena libertadora”.

A las seis en punto sonó la sirena. Muchos hombres se tiraron de bruces sobre los montones de sal. Se sentaron otros pensativos, indecisos, sobre el camino que debían tomar para regresar a sus casas…”

Això darrer no té gaire sentit, ben bé que devien saber el camí per tornar a ca seua a reposar d’aquesta maleïda feina… quan podien tornar-hi. 

Més endavant comentarem altres reportatges sobre Eivissa de la revista Estampa.

Per Joan-Albert Ribas