Guillem, per Bernat Joan i Marí

He llegit d’una tirada la novel·la-reportatge Guillem, obra de l’escriptora Núria Cadenas. El llibre narra l’assassinat del jove Guillem Agulló, a mans d’un grup neonazi, a Montanejos, comarca de l’Alt Millars, País Valencià, a principis dels norantes del segle passat. L’obra està construïda de forma fragmentària i cal·lidoscòpica, donant veu a diferents persones que varen tenir alguna cosa a veure amb el cas (fins i tot, a alguns que s’ho miraren tot des de fora).

Els fets són els següents: un grup de neonazis varen acorralar en Guillem Agulló, a qui tenien catalogat com a catalanista i d’esquerres (totes dues coses eren veritat), i el varen apunyalar fins a la mort. No va ser el grup feixista qui va rebre les primeres conseqüències d’aquest acte, sinó els amics d’en Guillem, que varen passar la nit a comissaria, interrogats per la policia, mentre els assassins eren tranquil·lament al carrer.

La policia tenia les seues simpaties, fins al punt que es feren atestats en què es referien a en Guillem i els seus companys com a «grup radical», «skins violents», etc, mentre en parlar dels neonazis sempre eren «un grup de jóvens». Determinada premsa va contribuir també a generar aquest estat d’opinió. Notablement el diari Las Provincias, que sempre va fer servir aquest tipus de llenguatge. S’hi remarca la secció «El Cabinista», que apuntava on havien d’anar a pegar pedregades, pallisses o apunyalaments els grups d’extrema dreta. Tot impunement.

El judici va ser esperpèntic. Es va arribar a dir que en Guillem havia atacat, ell tot solet, el grup de mitja dotzena de neonazis i que un d’aquests, per defensar-se, havia tret un ganivet que, amb el seu impuls, en Guillem s’havia clavat al cor. Jutges i advocats varen fer tot el possible per presentar en Guillem com a agressor i els seus assassins com a agredits. L’autora del llibre diu que li va causar un dolor extraordinari, el judici. Tan gran es veia la injustícia! Fins i tot hi varen portar un testimoni protegit. Protegit contra els feixistes? No! Protegit contra els companys i la família d’en Guillem! Una testimoni que va dir que havia sentit que dins l’autobús deien que en Guillem Agulló podia dur un puny americà per agredir l’altra colla. En base a això, el tribunal va trobar que havia set poc menys que un cas d’autodefensa.

Parlant-ne amb l’autora, li deia que el seu llibre testimoni constitueix un element molt valuós per entendre el comportament actual de la cúpula del sistema judicial espanyol. L’arbitrarietat, fins i tot la il·legalitat, sempre és consentida si és per «la unitat d’Espanya». Tota la resta queda fora de programa. És igual el que digui la llei. O quins siguin els fets que s’estan jutjant. Guillem parla molt del que va ocórrer fa dues dècades i mitja. Però també parlar molt del que està passant ara. Hi apareixen totes les paradoxes que es poden fer per aquest fanatisme inexplicable: com que s’omplissin de pintades la casa de l’al·lot assassinat, o d’amenaces els seus pares (només perquè reclamaven justícia). Un únic condemnat pel cas va passar a la presó menys temps del que ja hi porten en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart. I tota la resta no varen arribar a posar ni un peu dins la presó. Crec que amb això ja està tot dit.

Bernat Joan i Marí