Estil eivissenc i estil destraler, per Bernat Joan i Marí

Bernat Joan i Marí / La gent de fora que ve a viure a Eivissa, si no viu en un gueto, se sorprèn d’algunes característiques del nostre discurs habitual. Els resulta estrany, tret que procedeixen d’altres àrees -especialment si són rurals- del nostre domini lingüístic. No s’entén, per exemple, quan acceptam una cosa o quan la rebutjam, perquè mai no deim no. Quan no ens agrada una postura expressada per algú que parla amb nosaltres, deim que hi ha aspectes que es podrien discutir. O que no ens acaba de fer el pes. O que no direm res per no embolicar més la troca. Quan ens volem presentar per a un càrrec (el que siga), deim que ens hi han espitjat els nostres conciutadans (i procuram que siga així): no treim pit i deim que anam a buscar allò. Som extremadament discrets i mai no rebutjam ningú d’entrada. Record que la meua padrina deia de tothom que “és un sant”. De vegades, el “sant” en qüestió tenia algun emperò. I aleshores arribava una crítica, sempre en forma omitiva, que era el màxim de crítica que podia concebre. Però després de la finíssima lleugera ombra de crítica repetia que era un sant.

Per aquest discurs social que, almanco en altres etapes, ha estat completament generalitzat, ens causa una aversió instintiva la desqualificació sistemàtica, la llançada de ganivets (esmolats, encara que siguin només dialèctics), l’insult i la paraula gruixuda.

Per això crec que ho tendrà molt difícil, el Partit Popular, per recuperar l’espai perdut dins la nostra societat. Perquè el canyellisme entenia la manera de fer dels nostres conciutadans. Per aquesta raó, va tenir majories absolutíssimes i semblava una mena de PRI mexicà. Perquè no anava a ganivetades dialèctiques, sinó que quadrava més amb la ironia mediterrània. Tenir una portaveu a Madrid que li diu “fill de terrorista” al vicepresident del govern, que vol ficar tots els adversaris a la presó i que sempre mostra la barbeta avançada no causarà gaire bona impressió, a l’eivissenc conservador, tradicionalista, que no qüestiona el model d’Estat, partidari de la família tradicional i catòlic practicant. L’estil eivissenc i l’estil destraler que s’ha instal·lat a la política espanyola casen com l’oli i l’aigua.