Invisibles?, per Joan Amorós | Noudiari.es

Invisibles?, per Joan Amorós

Joan Amorós

Joan Amorós / La família espera la mare, que és mestra, per sopar. Asseguts ja, el pare envia per tercera vegada a un dels fills perquè l’avisi que el menjar està llest. Són les 10 de la nit. A una altra llar, no massa lluny del primer i unes hores després, un mestre es remou al llit. Dóna voltes, mou el coixí, es tapa i destapa amb els llençols. La seua parella se n’adona del neguit i li pregunta si tot va bé. Sí, respon ell per no encomanar-li les seues preocupacions. Arriba un nou dia i una altra professora es lleva prest. Desdejuna en la soledat de la casa, on a les 8 del matí regna el silenci i la pau. En acabar, seu a l’escriptori, on estarà asseguda fins l’hora de dinar. És diumenge.

Aquests són tres exemples recents i reals de tres docents. Tres exemples que simbolitzen un percentatge suficientment alt, i per tant, representatiu, de la tasca dels docents en aquesta crisi sanitària. En aquesta crisi i sempre. Tres exemples que escenifiquen la realitat d’una professió que s’assembla a l’atletisme. Així ho va plasmar perfectament a Twitter fa un temps una tal Eva Padawantazo: “Confundir la jornada laboral de un profesor con las horas lectivas, es como decir que un atleta solo trabaja lo que dura la carrera”.

Així ho va plasmar perfectament a Twitter fa un temps una tal Eva Padawantazo: “Confundir la jornada laboral de un profesor con las horas lectivas, es como decir que un atleta solo trabaja lo que dura la carrera”.

Aquest sentiment, a mig camí entre sentir-se incompresos i ser invisibles, ha retornat amb cruesa a les darreres setmanes d’aquesta crisi. Com un malson recurrent, que sempre retorna a les nostres nits, els docents tornem a experimentar aquesta ingrata sensació ara que sembla que el primer embat de la COVID-19 arriba a la seua fi. Tornen els atacs pel nostre horari lectiu (com diu la twittera, del no lectiu mai es diu res), per la nostra falta de solidaritat en no voler reobrir els centres o perquè no estem a l’altura dels sanitaris. Se’ns vol carregar a l’esquena, com des de fa temps ocorre, tot el pes d’allò que no funciona a la societat: en aquest cas, de la conciliació familiar. Mentre l’exigència en aquest aspecte és màxima cap a l’escola, apreciem un silenci preocupant cap a empreses i associacions empresarials. No veureu aquest pressing cap a confederacions d’empresaris o associacions d’hotelers. Fidel reflex d’un país on l’educació no importa.

No veureu aquest pressing cap a confederacions d’empresaris o associacions d’hotelers. Fidel reflex d’un país on l’educació no importa.

Sí. Malgrat que tothom sense excepció s’omple la boca de la importància de l’educació, l’escola no importa. Així ho expressava el Doctor en Pedagogia Enric Prat a una entrevista per la presentació del seu llibre “L’escola importa”. Un títol ben suggerent. Deia Enric que “La idea, bàsicament, és posar de manifest que en aquesta societat on aparentment l’escola sembla molt important, en realitat importa ben poc”. I encara: “El que veiem és que a la societat li importen altres coses, i que només interessa (l’escola) quan s’ha de derivar la responsabilitat a algú. Aleshores sí que recau en ella i la societat se’n recorda, de l’educació”. Blanc i en botella. I si l’escola no importa, és inevitable que des de la política no se li doni la importància que té, ni en forma de normatives basades en el coneixement educatiu i que siguin estables, ni en forma d’uns pressuposts dignes.

Que estem cansats d’aquesta hipocresia social i dels continus atacs a la professió es demostra quan davant qualsevol article on es posa en qüestió la professionalitat d’una part del sector, milers de companys i companyes boten a les xarxes amb la vena del coll inflada, tot dient que ja està bé. Clar està, que tampoc ajuda la deriva de mitjans com El País. El joc que fa és el següent: l’educació interessa al diari i dona veu als articles que parlen sobre educació. Aquest joc, però, perd la seua essència quan l’organitzador comença amb les trampes. El periòdic cerca a l’article del benintencionat autor un bocí per muntar (sí, de muntatge) un titular que conformi en l’opinió col·lectiva la imatge d’uns culpables. Perquè, com dèiem abans, en aquest país l’escola no importa i ningú, que no siga del gremi, passarà a llegir més enllà d’aquest titular de desprestigi. Així, sigui com sigui l’article, el titular tindrà una característica: la culpa és dels docents. No debades, El País és propietat de certes empreses amb interessos presents i futurs en possibles privatitzacions en educació. I que millor que perllongar l’ombra sobre que allò públic no funciona per posar les mans en tan suculent pastís.

No debades, El País és propietat de certes empreses amb interessos presents i futurs en possibles privatitzacions en educació. I que millor que perllongar l’ombra sobre que allò públic no funciona per posar les mans en tan suculent pastís.

Aquest seria la punta de l’iceberg dels terribles moviments que hi ha submergits per apoderar-se de l’escola pública. Ara bé, no ens farem cap favor si obviem aquella part residual del professorat que parasita el sistema. No podem silenciar el greu problema que tenim en aquesta organització funcionarial, en el que una vegada s’entra sembla impossible que et facin fora. Tots coneixem casos que arrosseguen els docents cap a la senda del desprestigi. Tots coneixem com, malgrat una mala praxi continuada, poques conseqüències tenen els actes d’aquests mals docents. I això hem d’exigir que es canviï. I ja. La patronal ha d’actuar. I nosaltres hem d’exigir que actuï.

I qui és la patronal del servei públic? Si considerem a l’administració com a tal, aquesta ha de fer complir la normativa i ha de procurar que segons qui no pugui estar a les aules. Prou ja de concessions i mirar cap a un altre costat. Encara que també podríem considerar patronal als ciutadans que han de rebre el servei públic, ja que al cap i a la fi, són els que la financen amb els seus imposts. Això implica que socialment hauríem d’exigir a la mateixa administració que qui no compleix amb els seus deures, no pot gaudir dels seus drets. I com deia abans, la tercera pota hem de ser nosaltres, els docents, que no podem tolerar que per culpa d’uns pocs, ens veiem arrossegat pel penya-segat del desprestigi.

Per tant, dins d’un paisatge en què l’escola no importa socialment, i on hi ha una part dels seus professionals que no actuen com a tal, faríem bé en comprendre que la desídia d’uns pocs no ha de posar nom al conjunt. I sobretot, saber on hem de posar el focus. Assenyalar on estan els vertaders problemes de l’educació: aquesta baixa importància social, que provoca una política nul·la de col·laboracions amb els professionals per establir unes lleis basades en evidències i que siguin duradores, amb uns pressuposts massa allunyats de les necessitats del servei que el du a la seua precarització, i un neoliberalisme salvatge que amenaça la cosa pública amb les seues llargues urpes.

Per tot això, la pregunta és si la societat no ens veu o realment no interessa que se’ns vegi. Perquè aquesta és la reflexió clau: invisibles? O invisibilitzats? Rumiem-ho. I comencem a fer un esforç individual i social per canviar la situació. Per començar, ser conscients i valorar la importància dels serveis públics. I per continuar, valorar la mestra que no sopa amb la família perquè prepara activitats. El mestre que no dorm preocupat per la desconnexió de dos alumnes. I la professora que passarà el matí del diumenge corregint activitats de l’alumnat.

3 Respuestas a Invisibles?, per Joan Amorós

  1. vilero Responder

    3 junio, 2020 en 22:17

    Jo no entenc com no hi ha escola i en canvi hi ha escola d’estiu, tenen més treballera es monitors que es funcionaris??

    • Mestre Responder

      4 junio, 2020 en 8:37

      Vilero, crec que no t’has enterat de sa pel.lícula.
      Convé que tornis a s’escola i aprenguis a llegir de manera comprensiva.
      Salut!

  2. Troll Responder

    4 junio, 2020 en 15:42

    Tornar? Si
    Test? Si
    Precaucions? Totes
    Demagògies? Guardades per ca teva.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *