Eivissa, la Quebec mediterrània, Hazen Sise (The Geographical Magazine, juny de 1935), per Joan-Albert Ribas

Els ja comentats sovent a “Passant revista” anys trenta del segle XX Eivissa és visitada per una multitud de viatgers i viatgeres i molts deixen testimoni gràfic (i fotogràfic) de les seues sensacions. Són molts més dels que ens podem imaginar. Així en aquest article coneixereu Hazen Sise (Mont-real, 1906 – 1974) la biografia del qual (aquí només en farem un apunt) és apassionant: va ser un arquitecte canadenc que va viure uns anys a París, on va treballar amb Le Corbusier, va fer de voluntari a la Guerra Civil com a ajudant Unitat de Transfusió de Sang del Canadà en suport de les forces republicanes en una ambulància de la Creu Roja fins que el 1939 tornà cap al seu país.

Va publicar el seu treball, amb el senzill títol d’Iviza a The Geographical Magazine, revista de The Royal Geographical Society, que aparegué aquell mateix any 1935, magnífica publicació que, reinventant-se, ha arribat a juliol de 2020 (i que no s’ha de confondre amb l’americana The National Geographic, de la qual segurament també parlarem aquí).

Sise, pel seus estudis, es fixa molt en l’arquitectura de fora Vila, de la qual diu que no ha perdut la puresa al llarg dels segles i la seva neta senzillesa i la subtilesa de proporcions ens recorda l’antic ideal clàssic del qual surt de l’arquitectura “funcional” d’avui, sensació que ja recollia Baeschlin en un altre article que comentàrem en aquesta secció.

Se’n torna, però, en les seues descripcions de nou cap al camp, perquè, encara que “la ciutat és fascinant, la glòria arquitectònica de l’illa la trobam a les finques i també a les esglésies dels pobles”. Com a model, posa Sant Josep de sa Talaia, de la qual publica dues fotografies i en descriu així l’estructura: “és l’habitual de la majoria dels pobles eivissencs: unes poques cases agrupades al voltant de la seua gran església”.

Si volem fer un rànquing del que destacaven els viatgers de la primera meitat del segle XX d’Eivissa, després d’haver revisat personalment moltes guies, llibres de viatgers i articles diversos, aquestos serien els aspectes que els cridaren l’atenció (per si algú vol reaprofitar-ho): l’arquitectura tradicional, les restes arqueològiques que eren mostra d’un esplendorós passat, les platges verges, el folklore eivissenc (amb tot el que significa de puresa de les danses i de la roba i les emprendades de la dona) i, també quasi sempre, la visió de Dalt Vila arribant per mar.

Joan-Albert Ribas