Eivissa, l’illa més estranya de la Mediterrània (Jean Selz, France Illustration, 1951), per Joan-Albert Ribas

Jean Selz (1904-1997) va ser un dels escriptors que més contribuí a alimentar el mite d’Eivissa a la dècada anys trenta del segle XX. En aquesta illa va fer amistat amb altres intel·lectuals que hi vivien com Walter Benjamin, Raoul Hausmann o Elliot Paul. Se n’anà de l’illa arran de la Guerra Civil i hi torna a la primeria dels cinquanta. El seu germà Guy, dissenyador gràfic i fotògraf, havia inaugurat el Bar Migjorn al port de Vila, que es posà de moda i es va convertir en lloc de reunió favorit de l’àmplia colònia de residents estrangers des de la seua inauguració, l’any 1933 fins a 1936, quan Guy se n’anà també de l’illa.

Jean hi retornà una quinzena d’anys després i reflecteix les seues impressions en aquest article per a la revista France Illustration. Descriu Eivissa com «una veritable vila africana dominada per una catedral gòtica». Hi arribà en el J. J. Sister, un clàssic de les comunicacions de l’illa amb la península, i ben prompte comença a descriure els paisatges que no li eren aliens: el cafè d’en Pepe des Bagaix, el bevedors d’orxata, les botigues de la Marina, que qualifica de repetides, perquè totes venen el mateix gènere…

Fa una mirada intramurs, per Dalt Vila (Ville Aute), on se centra en la casa dels Tur de Montis, «família aristocràtica la casa dels quals està abraçada a un gran bouquet de buguenvíl·lies que abraça les palmeres del jardí» (…). El general Tur (propietari d’una quinzena de propietats a l’illa) hi viu amb el seu fill Mariano(que defineix com un dandy però pintat per El Greco), que dedica a la pintura tot el temps que li deixa la comptabilitat de les garroves, les olives, les ametlles verdes, els porcs negres…».

D’entre les vint-i-cinc platges que compta a Eivissa, diu que Portinatx és la més polida. Passa llavors per Sant Antoni, de la qual a l’article apareix el següent testimoni gràfic, amb un dels establiments històrics del turisme a Sant Antoni, la Fonda Miramar (pendent encara d’una documentada i completa història escrita). 

Tornant a Vila es troba amb els focs de Sant Joan, «festa ara religiosa heretada del paganisme». Els focs de Sant Joan, comenta, agafen a Eivissa un caràcter particular:  «(…) A les places i a les interseccions dels carrers principals s’amunteguen durant tot el dia anterior grans munts de llenya i altra fusta rematades per maniquins de grandària natural: La caravel·la de Christophe Colomb i una enorme botella de Frígola (patrocinada per la destil·leria eivissenca que la fabrica) envoltada de bevedors són fruit de les flames».

La Marina i sa Penya, que visqué de prop en la seua anterior estada, són objecte de reflexió. Sa Penya, un indret bell i humil, dels més dibuixats i fotografiats de la ciutat d’Eivissa i que ha merescut ser coberta de moltes guies i llibres de viatge, és descrit descarnadament, amb la situació que tots els contemporanis coneixien però pocs descrigueren: «Enganxat amb les roques que sobresurten de la mar, la Penya és el barri pobre, el dels pescadors i les prostitutes, la sordidesa dels seus carrerons s’acomoda malament a l’exposició al fort sol».

Joan-Albert Ribas