Eivissa, paradís de pintors i escultors, 1957 (Jaume Ballesté, Blanco y Negro), per Joan-Albert Ribas

Jaume Ballesté, que a l’article anterior ens oferia una descripció de l’Eivissa del final dels cinquanta, s’havia centrat un any abans a descriure la vida artística de l’illa també per a la revista Blanco y Negro. En aquest article fa la crònica del Saló Internacional de l’Art de la Societat Cultural Ebusus de 1957. Hi comenta l’obra d’alguns dels artistes participants. 

Malauradament les nou reproduccions fotogràfiques que acompanyen l’article “Ibiza, paraíso de pintores y escultores” són en blanc i negre (no així altra part de la revista), per la qual cosa es perden molts dels matisos que aporten la llum i el color a les obres pictòriques.

Hi ha noms reconeguts de l’art creat a Eivissa durant els anys cinquanta. Diu Batallé: “Ya es sabido que Ibiza es hoy el paraíso de los plásticos de todo el mundo [artistes, és clar, no era una premonició…], tanto figurativos como abstractos”. Així fa un grup “de los ingleses” entre els quals destaca “el veterano Leslie Grimes [Chestey 1897 – Londres 1983], pintor de retratos y paisajes afincado en Ibiza (…) que hace un arte ilustrativo que ha llevado a Ibiza a millares de ingleses”. Fixau-vos-hi: l’art era promoció i reclam per a l’Eivissa de fa més de seixanta anys.

Encara que nasqué a Moscou el 1897, cita dins del grup dels francesos Voldemar Boberman, que morí a Eivissa el 1987, de qui diu: “cultiva éste una pintura de primeras intenciones, directa, sumaria y encantadora”. Un detall de la seua obra il·lustra la primera imatge d’aquest article.

Hi apareixen, així mateix, noms menys coneguts per al gran públic, com l’escultor alemany Hans Krause, “que ha encontrado en la madera de sabina, singular árbol ibicenco, el material más idóneo con las extrañas y refinadas formas, que le han ganado renombre universal en los círculos más exigentes del arte nuevo”. O von Plesen, Orloff i Sailamaa, dels quals reproduïm la imatge que il·lustra el comentari del crític d’Art.

I així ho va fer el periodista, que redactà, sense més esperar, un article monogràfic de títol “Antonio Marí Ribas” al número següent de Blanco y Negro.

Joan-Albert Ribas