Chunying a l’espanyola, per Bernat Joan i Marí

Bernat Joan i Marí / Els han són, sense cap mena de dubte, una ètnia invasiva.

Han colonitzat bona part dels pobles vesins, i no fan pinta d’aturar-se. Un considerable nombre d’aquests pobles els han acabat encabint dins les seues fronteres.

De manera que, avui, Mongòlia Interior, Xingjang o el Tibet formen part de la República Popular de la Xina.

De les trifulgues de Xingjang, territori habitat pels uigurs (majoritàriament musulmans, emparentants amb els turcs, que procedeixen d’aquella zona), i de les del Tibet (amb el Dalai Lama com a personalitat de rellevància universal) n’estam puntualment informats.

De tant en tant, ens n’arriben notícies, i sabem, arreu del món, que hi ha conflictes.

De la Mongòlia Interior, emperò, no en sabem gran cosa.

Parlen mongol. En són més que a la república independent de Mongòlia (capital Ulan Bator). I tenen en comú amb aquesta república la llengua, la cultura i la història.

Ara els xinesos han decidit que, en aquesta anomenada regió autònoma, el xinès mandarí (el puntonghuà) hi esdevindrà llengua vehicular de l’ensenyament.

Ens n’arribava una notícia, profundament asiàtica, que ens deia que una professora s’havia suïcidat abans que canviar del mongol al xinès a les seues classes.

Detall a banda, hi ha hagut més de cinc mil detinguts arran de les mobilitzacions. I uns quants morts. Els recomptes de morts, a la Xina, solen ser problemàtics.

Hua Chunying, ministre d’Afers Exteriors de la República Popular de la Xina, ho ha deixat ben clar: “La llengua comuna d’un país és un símbol de la seua sobirania i el dret i la responsabilitat de tots els ciutadans és aprendre-la i utilitzar-la”.

Ho podria signar Martín Villa. O l’exministre Wert. O fins i tot el cap de la RAE. “Hi ha més països que fan igual”, ho rebla Chunying.

No fa falta que ho diga!