Bernat Joan i Marí / Finalment, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha fet algunes consideracions sobre el compliment dels drets lingüístics a l’administració de Justícia en aquella part del nostre país. Han saltat totes les alarmes perquè les dades canten: l’any passat, de 245.265 sentències només 20.750 varen ser redactades en llengua catalana. M’agradaria saber, a les Illes Balears, quants milers de sentències es redactaren en la llengua pròpia de la nostra mal anomenada comunitat autònoma. Al Prinicipat, poc més de vint mil. És ben lògic que aquest fet aixequi totes les alarmes, perquè “no és paral·lel a l’ús real del català dins la societat”. No ho dic jo. Ho diu el TSJC. Dit d’una altra manera: si el català és parlat per, m’ho invent, un cinquanta per cent de la gent de les Illes Balears, el cinquanta per cent de les sentències haurien de ser en català.
La memòria del TSJC apunta que “és oportú insistir en la mentalització dels professionals i justiciables que acudeixen en demanda de serveis judicials, per reclamar l’efectivitat dels drets lingüístics reconeguts”. Aquí podríem discutir una mica el plantejament: no té les mateixes possibilitats un ciutadà davant el jutge que un advocat o un fiscal. De vegades, fins i tot, l’actuació en català del client és desaconsellada per l’advocat perquè, posem per cas, el jutge no sap català. Cosa que, en rigorosa atenció als drets lingüístics dels ciutadans, no hauria de ser possible.
El TSJC mostra, emperò, el “compromís de la Sala de Govern del Tribunal Superior amb el respecte i protecció dels drets lingüístics dels qui acudeixen als òrgans judicials, compromís que es recorda als nous jutges i magistrats que cada any s’incorporen a l’exercici de la jurisdicció a la nostra comunitat autònoma”.
Seria bo que a les Illes Balears també se’ls recordàs. I, tant a les Illes Balears, com al País Valencià, com a Catalunya, estaria molt bé que, a l’hora de rebre’ns a qualsevol lloc públic, els servidors públics ens fessin la pregunta pertinent: “En català o en castellà?”. I que fóssim, sempre, nosaltres els de decidir. Com tenim dret a fer. Que t’entrin en espanyol sense demanar-te parer, em pareix, d’entrada, poc educat.
