La dictadura del brilli brilli, per Oti Corona

• 

–M’agraden els vermells –diu la Jana, entusiasmada.

–El cas és que aquesta és la secció de nens –em xiuxiueja la dependenta.

–Això a nosaltres no ens importa –li responc, amb un cert alleugeriment perquè la meva filla no l’ha sentit.

La nena s’emprova els pantalons vermells –de xandall, comodíssims- i uns leggins negres. 

–Ens els quedem –dic, en comprovar que tots dos pantalons li senten com un guant.

Llavors la venedora em mostra uns leggins negres gairebé iguals que els que estic a punt de comprar, però amb tot de pedretes lluents, diminutes, que bordegen les costures laterals. 

–I per què no s’emprova aquests altres? 

–No, gràcies, ja tenim uns de negres i els vermells. Amb dos en fa prou.

Ella no es dona per vençuda.

–Aniria molt guapa. S’adapten al cos millor que els vermells.

–Els vermells són molt còmodes i li han agradat molt –responc amb més determinació.

No penso perdre més temps en els pantalons. Abans d’aterrar a aquesta botiga n’havíem visitat dues més: una en la que només ens havien ofert faldilles i vestits perquè “els pantalons que fem són només per nens”, i una altra en la que els únics per nena eren leggins finíssims però, això sí, amb molt brillantet, molta papallona i molta floreta. 

Pago i sortim de la botiga amb la sensació d’haver-nos tret un pes de sobre. 

La següent parada és a la sabateria. Recorrem uns quants aparadors, que anem descartant perquè totes les vambes del seu número resplendeixen tant que es confonen amb la decoració nadalenca del carrer. Ja és casi l’hora de dinar, així que li explico que cal decidir-se ja per unes sabates, que l’important és que siguin còmodes i que tant per tant les destrossarà en quatre dies, com fa sempre. 

Entrem a la següent sabateria que trobem i demano unes vambes del trenta-dos. Comença la desfilada de roses i liles, resplendors, purpurines, unicorns, cors i estrelletes. No n’hi ha cap que agradi a la Jana fins que, a un racó del fons, es fixa en unes esportives de color gris, llises i de sola robusta. Tot i que són del trenta-tres, se les emprova i, en veure que li queden bé, comença a passar el test de qualitat.

Mentre la Jana salta tant alt com pot i corre a tota velocitat per sobre la catifa per comprovar que les sabates funcionen, la venedora em diu que té més models del trenta-tres i em treu del magatzem vàries caixes amb sabatilles esportives fulgents, amb llacets, unicorns i tota la pesca. La meva filla ni se les mira. Acaba –amb èxit– el test de qualitat, pago i marxem.

Començo a sospitar que aquesta insistència per mostrar-me més gènere quan ja he decidit fer una compra, i que la casualitat que aquest gènere sigui en tots dos casos de brillantets i unicorns respon a un intent d’evitar que una nena es compri roba i sabates “de nen”. Però no. Quin disbarat. Som al segle XXI, per l’amor de Déu, Oti, sempre estàs amb el mateix. Para ja que al final semblaràs una feminista d’aquelles.

Com passava amb les sabates i amb la roba, aquí també hi ha unes capses “normals”, amb tots els colors, pels nens, i unes altres roses i llampants per les nenes”.

Encara em queda un últim encàrrec: els Reis d’Orient m’han demanat que compri uns clics de Playmòbil pel meu nebot.

–De nen o de nena? –em pregunta la dependenta.

Sospiro i compto fins a deu.

–D’animals del bosc.

La venedora em situa davant d’uns prestatges on hi ha desenes, centenes, de capses grans i petites amb els esmentats ninotets. Sembla un malson. Com passava amb les sabates i amb la roba, aquí també hi ha unes capses “normals”, amb tots els colors, pels nens, i unes altres roses i llampants per les nenes.

Agafo el que necessito i vaig a fer cua a la caixa, amb una necessitat urgent de refugiar-me a casa meva. Els clients de darrera, queixant-se de les cues per entrar, de la mascareta, de les restriccions per això i per allò altra, comenten no sé què d’una dictadura. La Jana els ha sentit. 

–Mama, és veritat que vivim en una dictadura?

–Sí, filla meva –li responc –la del brilli brilli.

Per Oti Corona