Abandonats, per Joan Amorós

Joan Amorós / El dramaturg Graham Green va afirmar que “Sempre hi ha un moment a la infantesa que una porta s’obri i es deixa entrar el futur”. Estem en condicions d’assegurar que l’escriptor anglès no estava referint-se a les aules de qualsevol centre educatiu on en aquests moments, hem obert portes i també finestres, perquè es congelen les idees dels nostres petits. I tenim l’esperança que la frase de Green no sigui tinguda en compte pels milers d’infants i joves d’aquesta generació. Perquè si el futur que estan albirant té a veure amb l’obertura d’alguna porta, aquest és sens dubte la de l’abandonament. Abandonament reiterat i negligent.

Seria bo, però, que no ens quedéssim en el detall de tenir a la jovenalla del país a 10ºC durant cinc o sis hores diàries. Sens dubte és un detall significatiu, i que deixa ben a les clares la importància que té l’educació en la nostra societat. No és més que una mostra més de les excessives baules que té aquesta cadena de precarietat, que envolta el coll i estrangula el futur de la mateixa societat que permet aquesta deixadesa. Una precarietat que ja dura massa.

Recordem que a l’extrem contrari tenim aules amb temperatures per sobre dels 30ºC als mesos de juny i setembre. Són les dues cares de la mateixa moneda. Un moneda que és llançada a l’aire des dels despatxos d’aquells que, adés i ara, ens mal governen, mentre dicten normatives i orientacions tan absurdes com ineficaces. Això, sí, climatitzats i refrigerats, com si visquessin eternament a una bombolla que els allunya a milers d’anys llum de la realitat.

Com deia, aspectes concrets a banda, per molt que indignin les fotografies dels termòmetres a les aules, seria bo que anéssim a la rel del problema: l’escola no importa. No importa als polítics, que són els que al cap i a la fi prenen les decisions. Però és que tampoc importa socialment, com es desprèn de les situacions esperpèntiques que la mateixa societat tolera. O no són esperpèntics els pressuposts en educació? O els índexs d’abandonament escolar prematur? O els continuats canvis de legislació, sempre de dalt per avall, sense implementar un procés constructiu col·laboratiu amb els implicats i amb una vertadera inversió aparellada? O no és esperpèntic exigir el compliment de lleis i després que l’administració se les pugui botar a voluntat? O no és esperpèntic deixar centenars d’alumnes amb Diversitat Funcional sense docents de suport des de ja fa quatre mesos? O no és esperpèntica la semipresencialitat als instituts, amb una sagnia de joves estudiants que es perden irremeiablement pel camí? La societat ho tolera i la política pren nota. És el peix que es mossega la cua.

Per això, manifesten tothora que l’educació és important. Ho hem sentit afirmar en infinitats d’ocasions a polítics de tots els colors. Una cosa, però, és el que s’expressa, i una altra és el que es fa.

Per això, manifesten tothora que l’educació és important. Ho hem sentit afirmar en infinitats d’ocasions a polítics de tots els colors. Una cosa, però, és el que s’expressa, i una altra és el que es fa. L’amic Iñaki Monge, director del CEP d’Eivissa, sempre repeteix la frase que un professor d’economia li esmentà a la universitat: “Les vertaderes intencions dels polítics no es veuen reflectides a les seues paraules, sinó als seus pressuposts”. I així, la conclusió és clara: l’escola no importa. Vivim temps d’hipocresia. D’ambigüitat. El mateix Graham Green va explorar a la seua obra l’ambigüitat política i moral de la societat contemporània. Podria fer un bon guió tot partint d’aquests fets.

Sense pressuposts, sense una organització escolar adequada i modernitzada, sense una formació dels docents adequada a la complexitat del fet d’educar, sense uns mètodes en consonància amb el que sabem sobre com aprenen els humans, i en tot cas, amb la impossibilitat de desenvolupar-los correctament per la precarietat dels aspectes anteriors (precarietat pressupostària, precarietat formativa i precarietat organitzativa), recollim moltes víctimes. D’aquestes, les que més ens han de preocupar són els nostres infants.

Uns infants a qui hem abandonat. Uns infants que sobreviuen amb les engrunes del sistema. Uns infants que reben almoina per al seu bé més preuat: la seua educació.

Uns infants a qui hem abandonat. Uns infants que sobreviuen amb les engrunes del sistema. Uns infants que reben almoina per al seu bé més preuat: la seua educació. Uns infants que malgrat no saber-ho, els estem robant un tros del seu futur. Uns infants que malviuen a una societat espremuda, explotada i estressada. Uns infants que estaran a les aules a 10 o a 30º durant 6 hores al dia, amb mascareta, i que malgrat tot, davall d’aquesta, per sobre del fred o la calor, ens regalaran el seu millor i més sincer somriure. Esperem que el psiquiatre Karl Menninger estigués del tot equivocat quan va afirmar que “El tracte que se li dóna als nens és el que després ells donaran a la societat”. Si és així, la societat del futur ens retornarà una imatge a la qual no serà fàcil sobreviure.