@Andreu Coll/ Això va d’un paio que volia ser un ídol. No semblava que destacàs en cap àrea en particular, ja fos científica, artística, esportiva o altres. Això no li posava fàcil les coses, que diguem. Vet aquí, però, que entre el seu inventari de mancances també hi figurava el fet de tenir pocs escrúpols ètics –millor dit, cap ni un. Això ampliava enormement el camp de recerca, perquè llavors el ventall de possibilitats a l’hora de convertir-se en un perfecte merdós, en un absolut impresentable com a ésser humà, esdevenia gairebé infinit (si algú dubta d’això en tendrà prou amb fullejar qualsevol codi penal). Per raons mai prou aclarides, el paio es va decantar finalment per l’objectiu d’arribar a ser idolatrat arreu del món com el millor racista de tots els temps. Però, imbuït de cert esperit olímpic, va arribar a la conclusió que, si finalment quedava entre els tres primers, tampoc es podia considerar un resultat indigne.
No us penseu que va menysprear la immensitat de la tasca que tenia davant seu. Va dedicar centenars d’hores a la lectura i l’estudi. No cal ni dir que Internet va esdevenir una eina imprescindible. Òbviament va haver de submergir-se molt profundament en el coneixement de totes aquelles races a les quals hauria d’odiar i menystenir, i no es va deixar desanimar per aquelles veus de l’antropologia les quals afirmen que, en el cas dels humans, parlar de races diferents era quelcom més que una petita pífia.
Per raons mai prou aclarides, el paio es va decantar finalment per l’objectiu d’arribar a ser idolatrat arreu del món com el millor racista de tots els temps.
En algun moment es va produir l’errada que ho va capgirar tot. No se sap ben bé què ni com va passar. Potser per manca d’assessorament adequat o perquè de tanta lectura se li va reblanir el cervell, com al Quixot, la qüestió és que va acabant ficant al sac de les races odioses no tan sols les alienes sinó la seua pròpia. Com és lògic, es va sentir força desconcertat per tal evidència. I encara que va intentar arribar a alguna conclusió per si mateix, finalment va haver d’acudir a la consulta d’un psiquiatre el qual, inevitablement, pertanyia a una raça que odiava. Ja se sap que en situacions desesperades solem oblidar-nos dels nostres principis més arrelats.
El terapeuta va resultar un professional competent i de seguida li va revelar la veritat: “No sé on volia arribar però la qüestió és que s’ha convertit vostè en un notable misantrop, en algú que odia tot el gènere humà. Aconsell que treballem la seua autoestima perquè almenys no s’odiï a si mateix». Com a resultat, el paio va acabar la teràpia amb un ego que no li passava per la porta i amb la misantropia intacta. Aquell perfil tan definit li va proporcionar un vernís inconfusible d’intel·lectualitat, de ser algú tan innovador en la manera de pensar que, per força, l’impedia congeniar o empatitzar amb els altres.
Amb prou feines es recordava d’aquell dia que un jove amb camisa de llenyataire, barba espessa i ulleres sense vidres el va abordar al carrer per fer-li saber com l’admirava de molt.
No importava que en tota la seua vida no hagués escrit ni tan sols una carta al director del diari local. Gairebé sense adonar-se’n, es va trobar participant en els fòrums més importants d’opinió –tertúlies, debats i altres herbes- i publicant articles d’opinió en mitjans de prestigi. Com no podia ser d’altra manera, el tema recurrent era el de les misèries de la condició humana, tot ben arrebossat d’un escepticisme a prova de bomba a l’hora de considerar qualsevol possibilitat de millora en el futur. En cercles selectes i especialitzats no era precisament un desconegut. Però la veritat és que podia caminar tranquil·lament pel carrer sense ser reconegut per ningú. Amb prou feines es recordava d’aquell dia que un jove amb camisa de llenyataire, barba espessa i ulleres sense vidres el va abordar al carrer per fer-li saber com l’admirava de molt.
Es guanyava prou bé la vida, molts envejaven la seua reputació, els seus pares presumien del seu fill davant tothom que els volgués escoltar. Però el cas és que el paio es considerava un absolut fracassat. No deixava de turmentar-se recordant que, quan tot semblava anar vent en popa, una cruel broma del destí el va apartar del seu somni de convertir-se en un autèntic imant per a les masses, en l’ídol indiscutible de tots els racistes del món.
