@Noudiari/ El Museu d’Art Contemporani d’Eivissa (MACE) presenta ‘After the After’, una exposició de Douglas Gordon i Tobias Regberger, sens dubte dos dels artistes més destacats i influents de la seua generació. Tobias Rehberger, resident habitual durant l’estiu a l’illa d’Eivissa, ha desenvolupat un llenguatge que constitueix un diàleg entre l’art, el disseny i l’arquitectura, creant fins i tot llocs d’ús públic, com un bar a la Biennal de Venècia o un vaixell, més recentment, a Londres. Douglas Gordon, per altra part, és un dels noms seminals en la utilització del vídeo, encara que no sigui aquest l’únic mitjà que empra, i és autor també de fotografies, textos, instal·lacions o peces teatrals.
L’exposició no és una mostra col·lectiva dels dos artistes, sinó un verdader projecte de col·laboració entre ells. Gordon i Rehberger pertanyen a una generació d’artistes internacionals que sovent han treballat en col·laboració amb d’altres, subratllant que un dels grans temes és el diàleg amb l’espectador i la resta de la comunitat artística, encara que es dóna el cas de ser aquesta la primera vegada que ells treballen junts. Moltes de les obres han set realitzades a quatre mans, i les que no, resulten ser una resposta pròpia a un plantejament decidit abans per ambdós. En realitat, tota l’exposició es pot entendre com una única obra d’autoria doble.
‘After the After’ es presenta precisament a Eivissa, lloc que tradicionalment a acollit els outsiders, la gent a la perifèria de les normes socials, els excèntrics i altres persones originals que se senten lliures i volen viure d’una altra manera. Eivissa representa també en l’actualitat la cultura de l’hedonisme. El títol de l’exposició es refereix a l’estat que pot dominar-li a un després d’una llarguíssima nit d’excessos. Paradoxalment, després d’una nit d’abandonament absolut a la cerca de la diversió i el plaer, un mateix pot acabar confrontant el buit, la paranoia, la soledat, l’estranyesa i l’esgotament. L’entusiasme inicial dóna pas a un sentiment de melancolia que pot fins i tot ser també un sentiment de culpa. D’altra banda, aquest estat melancòlic pot referir-se també a la situació en la qual es troben els artistes de la seua edat quan ja no són tan joves, i quan les demandes constants d’una carrera de grans i continus èxits poden fer-los reflexionar sobre la vida que cadascun du.
Les obres de l’exposició inclouen vídeos, escultures, textos i instal·lacions, i es mostren tant dins el museu com als voltants de la ciutat. El centre de l’exposició tal vegada sigui la instal·lació que es troba a l’espai més ample del museu (Sala d’Armes), que es presenta quasi buit, amb les portes i finestres obertes i de les quals pengen unes poques cortines blanques i vermelles que es mouen amb el vent, suggerint el buit i el silenci després de la festa. Un altre element és un gran mosaic de rajoles de 5 x 5 metres realitzat per Rehberger i que mostra dos homes fent l’amor, dels quals veiem només la cara i el tors. Aquest mosaic es troba a la paret de la terrassa exterior del museu. Quan mires el mural de prop, la imatge sembla totalment abstracta –com pixelada- només quan es mira des de la distància o per una pantalla d’un smartphone la imatge es torna nítida. Aquesta il·lusió òptica forja una distància física i emocional entre l’espectador i la intimitat del moment representat. Com a resposta a aquesta imatge, Gordon ha realitzat una filmació de la meitat inferior dels homes, captant el moviment de les seues cames, mostrant aquest vídeo a la paret del museu. La majoria dels vídeos de Gordon són extremadament lents, com si es volgués immobilitzar el cine apropant-lo a la pintura.
A l’espai interior del museu, Gordon i Rehberger presenten altres escultures i vídeos realitzats en col·laboració, que subratllen idees d’abandonament, esgotament i negligència. A una altra part de la ciutat, a la mateixa entrada d’Eivissa, els artistes han intervingut un cartell publicitari, que normalment anuncia Cocoon Club (una de les festes d’una coneguda discoteca de l’illa), alterant la seua imatge amb pintura en esprai i lletres il·luminades per transformar l’anunci en informació sobre la seua exposició al museu. Una altra obra de text amb la frase Something else is possible (una altra cosa és possible) es mostrarà a un edifici de la ciutat, visible des de la terrassa del MACE, alhora que proposa una nova extensió de l’exposició fora dels límits del museu.
