Deixem-ho anar: Coses que passen quan sents veus, per Andreu Coll

El 92% de la població mundial afirmar sentir coses que no hauria de sentir i que, suposadament, no provenen de cap font externa sinó del seu propi cap. En la immensa majoria de casos la cosa té molt poc interès, es tracta d’un simple xiulet que es produeix en ocasions molt concretes i en circumstàncies molt especials. Pel que fa a la resta, ja entrarien dins la categoria d’aquells supòsits els quals, si els comentes a algú, provoquen una resposta inquietant: «Això t’ho hauries de fer mirar». La qual cosa fa que acabis optant per patir en silenci, amb l’agreujant que no disposar de cap pomada que et calmi els símptomes.

Fa moltíssim temps, a un conegut centre comercial de Barcelona, vaig comprar un CD amb les Variacions Goldberg de Bach. Sí, efectivament, la música predilecta del meu admirat Hannibal Lecter. Tot i que la companyia discogràfica figurava entre les millors en aquest gènere musical, el preu del disc era més que raonable, així que no ho vaig dubtar. El mateix dia que vaig tornar a casa no vaig perdre l’ocasió de gaudir d’unes composicions tan exquisides. Al principi tot va anar bé. Després, la cosa es va espatllar: enmig d’una de les interpretacions em va semblar sentir -molt tènue, molt fugaç- alguna cosa semblant a una veu humana. Era com un petit gemec, no era bo de definir. Figuracions meues, vaig pensar. El problema és que als pocs minuts el fenomen es va repetir. Després de la segona vegada va venir una tercera, i una quarta, i una cinquena. Davant d’aquesta evidència, la meua primera reacció va ser la del consumidor indignat. Com és possible que una discogràfica de renom es pugui permetre una pífia tan clamorosa. Ja m’estranyava a mi que el CD fos tan barat. A la meua ment acudia la imatge d’un enginyer de so amb la petaca a la mà, xerrant amb el paio del costat i que, a causa del seu estat alterat de consciència, s’havia deixat obert un micròfon que no tocava.

Em van començar a envair pensaments més foscos…

Aquesta era la versió optimista. Perquè tot d’una em van començar a envair pensaments més foscos. A veure si se m’estava començant a afluixar algun cargol mental i això eren els primers símptomes. O, el que no era menys inquietant, a veure si havia de tirar per terra tot el meu bagatge de pensament racional i començar a acceptar la realitat dels fenòmens paranormals. Quantes vegades no havia plorat fins a les llàgrimes -de riure, s’entén- sentint algun d’aquests programes infumables on pretesos investigadors exhibien allò que anomenen psicofonies. Això per no dir que, en la meua escala particular, el programa Milenio 3 sempre ha contingut uns valors humorístics molts superiors al del Club de la Comedia.

L’audició d’aquell CD, en definitiva, va fer trontollar tots els meus esquemes. I davant d’això vaig optar per l’opció més covarda d’entre totes les possibles: negar la realitat, no compartir l’experiència amb ningú. Amb el pas del temps vaig arribar a pensar que ho havia somniat. Però, per si de cas, el CD va quedar ocult durant anys en un calaix amb un cartell imaginari: «Perill. No el toqueu».

Al cap de nou o deu anys -no exager ni un pèl- estava llegint la biografia que l’escriptor francès Emmanuel Carrère va escriure sobre Philip K. Dick, un autor de relats de ciència-ficció el qual, tot s’ha de dir, estava com un llum. En un determinat moment, per la via d’associació d’idees, Carrère comença a parlar d’un pianista canadenc anomenat Glenn Gould, el qual és considerat per la crítica com el millor intèrpret de les variacions Goldberg. Immediatament explica que Glenn Gould patia el síndrome d’Asperger. Aquest fet explicava, per exemple, la seua particularíssima postura a l’hora d’asseure’s al piano, l’exigència d’usar la seua pròpia cadira -un artefacte semidestruït que semblava haver estat recuperat d’un naufragi-, la negativa a encaixar la mà de la gent. I això ajudava a entendre també una altra de les seues peculiaritats: la de cantussejar, en ocasions, les melodies que interpretava…

Desvetllat el misteri que em va turmentar durant anys, em vaig llençar a contar-ho a tothom que pogués tenir una mínima afició a la música clàssica. Alguns, la minoria, estaven al cas d’allò que et pots trobar a les gravacions de Glenn Gould. Els altres, la majoria, havien passat pel mateix procés d’incredulitat i estupefacció que jo mateix vaig patir. Una situació que, com en el meu cas, havien preferit no contar-ho a ningú. No descarteu, per tant, que un dia d’aquestos creem una associació d’afectats pel trauma de no haver trobat durant anys una explicació racional al fet de sentir unes veus allà on només s’havia de sentir un piano.

Andreu Coll