El procés participatiu que es va fer l’any 2010 impulsat pel Consell d’Eivissa dins de les accions destinades a solucionar la falta de fluïdesa del trànsit a la zona de Ca na Negreta, fou clarament precari.
Consistí a exposar algunes de les alternatives del projecte, però ni aleshores ni ara s’han posat a l’abast de la ciutadania dos elements clau per poder valorar l’impacte territorial i les conseqüències que l’execució d’aquestes obres tendran per al nostre paisatge: d’una banda imatges clares i detallades que mostrin les obres previstes situades sobre fotografies aèries, i de l’altra, documentació explicativa de l’afecció que aquestes obres tendrien sobre els elements de patrimoni històric que configuren el paisatge del pla de Vila i que es veuran perjudicats o desapareixeran amb l’execució d’aquest projecte: cases pageses, sènies i safareigs, elements arqueològics, estructures hídriques, ponts, parets tradicionals de pedra, etc.
No ha set fins al febrer de 2016 que, amb l’elaboració d’una presentació web sobre el projecte, s’han inclòs, a tall d’exemple, cinc casos d’afecció d’aquestes obres sobre el patrimoni històric, però són insuficients per valorar degudament l’impacte i conseqüències d’aquest projecte.
Per altra banda, consideram que un procés participatiu vinculant relatiu a l’execució de grans obres d’infraestructures que afectaran de manera irreversible el nostre territori no pot tenir un termini de deu dies, clarament insuficient, raó per la qual demanam la pròrroga d’aquest període.
La implicació de la població en la presa de decisions ambientals, territorials i paisatgístiques té l’origen en la Cimera de la Terra sobre Desenvolupament Sostenible que va tenir lloc a Rio de Janeiro l’any 1992, el principal resultat de la qual va ser la Declaració de Rio en medi ambient i desenvolupament, que estableix que la millor manera de tractar les qüestions ambientals és amb la participació de tots els ciutadans interessats. La Declaració i els seus principis, que van tenir importants repercussions en l’àmbit mundial, s’han anat incorporant a l’ordenament jurídic dels països participants a la Cimera.
L’any 2000 es va signar a Florència el Conveni europeu del paisatge, ratificat el 26 de novembre de 2007 per l’Estat espanyol i en vigor des de l’1 de març de 2008. El Conveni defineix el paisatge com “una part del territori tal com la percep la població, el caràcter de la qual resulta de l’acció de factors naturals i/o humans i de les relacions que s’estableixen entre ells” (art. 1a).
Aquesta definició abasta tot el territori i no només els entorns considerats excepcionals per les seves característiques naturals, culturals o visuals. El Conveni europeu estableix la necessitat d’aplicar procediments de consulta i participació ciutadana d’agents socials i d’altres actors vinculats a la definició i implementació de polítiques de paisatge.
L’aplicació del Conveni europeu del paisatge a l’Estat espanyol ha comportat en alguns casos l’aprovació de legislació autonòmica de paisatge (Catalunya, País Valencià, Galícia, Cantàbria, entre d’altres), i la creació d’observatoris de paisatge com els de Catalunya, Galícia i Canàries.
La principal eina de gestió en aquesta matèria són els catàlegs de paisatge i un dels principals elements per a la seva elaboració és el procés de participació ciutadana, tema en relació al qual ja fa anys que s’apliquen i desenvolupen diverses metodologies.
A Europa hi ha una important base de coneixement en aquest aspecte. Hi destaca l’experiència acumulada en països europeus com el Regne Unit (concretament l’oficina governamental Countryside Agency) i Irlanda, amb les avaluacions del caràcter del paisatge (Landscape Character Assessment), Bèlgica, França i Portugal. Això, juntament amb l’experiència de més de deu anys que té l’Observatori del Paisatge de Catalunya (entitat capdavantera en l’àmbit europeu), pel que fa a l’aplicació de la legislació i l’elaboració de catàlegs de paisatge, han permès desenvolupar un complex i efectiu sistema de participació ciutadana.
En absència de legislació específica i de catàlegs de paisatge, a Eivissa caldria tenir en compte com a mínim la documentació i experiències generades a d’altres àmbits per tal d’aplicar-les a l’hora d’elaborar la normativa territorial municipal i insular, així com grans projectes que afecten el nostre territori i paisatge.
A la vista de tot el que s’ha exposat, consideram que tant el Pla director sectorial de carreteres d’Eivissa com el projecte de desdoblament de la carretera de Ca na Negreta requereixen un tractament que ha d’anar molt més enllà d’unes reunions informatives i una votació en un termini de deu dies.
Així mateix, volem fer constar que en un context europeu modern, en què ja fa anys que les polítiques públiques tenen en compte l’Informe Brundtland (elaborat per la Comissió mundial sobre Medi Ambient i Desenvolupament de l’ONU l’any 1987 i que consolidava el concepte de desenvolupament sostenible), no podem concebre que els problemes de mobilitat d’un territori petit i fràgil com el de la nostra illa es resolguin amb més asfalt.
La Comissió Executiva
Institut d’Estudis Eivissencs
Entitat d’Utilitat Pública
