A l’interior de les quatre parets del recinte del fossar Vell de Sant Francesc, les esparregueres creixien ufanoses mentre els diferents elements de la construcció s’anaven deteriorant fins a mostrar els símptomes que anuncien la desfeta final. Les capelles i algunes làpides recordaven la funcionalitat ja antiga del recinte.
Els operaris del Consell de Formentera eliminaren l’espinosa vegetació i esporgaren els ullastres fins a donar-los una forma d’arbre acceptable. Neta, la superfície rasa del recinte no mostrava cap indici de les fosses on des del segle XVIII fins al 1940 s’enterraren els formenterers. Des de l’interior del fossar les perspectives sobre l’església es revelaren esplèndides.
L’anàlisi dels murs i de les capelles funeràries mostrà que el fossar fou acrescut en algun moment. Les parets de ponent i de migjorn foren tombades i tornades a aixecar desplaçades uns metres cap a cada un d’aquells vents. D’aquesta manera el cementeri guanyà extensió.
La població de la part de baix de l’illa anava creixent i el lloc d’enterrament s’anava fent petit. Això no obstant, l’estudi dels documents relacionats amb el fossar revelà el tràgic motiu que n’accelerà peremptòriament l’ampliació. Fou el 15 de novembre de l’any 1836, a la tarda, quan un llaüt de correu que tornava d’Eivissa perillà a la costa des Pujols.
El naufragi va fer perdre deu vides. El cirurgià certificà les morts d’aquelles pobres persones i els cadàvers d’homes i dones foren traslladats al fossar, que quedà per això ben ple. Des de l’any següent es parlà a l’Ajuntament de la inevitable necessitat de la seua ampliació. L’amo dels terrenys circumdants hi posà la nota prosaica: estava d’acord a cedir unes bitlles de terra rodant el fossar, però demanà a l’alcalde que no començàs les obres mentre no hagués segat l’ordi que hi tenia sembrat.
Durant l’estudi en el fossar, rodat de les despulles de tanta gent, tot i que ocultes, el coneixement del succeït antic del llaüt enfonsat no em va deixar d’impressionar. El naufragi, esdevengut un dia concret, conegut, pesà molt en la decisió d’ampliar el lloc destinat als morts. Els murs del fossar encara mostren la manera com es va fer l’obra. La meua proximitat mental a la tragèdia es reduïa. La consciència de ser a una illa depenent de les travessies marítimes s’accentuà en mi aquells dies.
Com en el cas del propietari dels terrenys cedits per acréixer el fossar, el pensament prosaic s’acabà imposant. L’informe amb l’estudi del fossar fou entregat al Consell i la factura cobrada. Aquí, però, començà una altra travessia per mi ignorada. La navegació que feren els resultats de l’estudi dins del cap d’en Marià Castelló, l’arquitecte redactor del projecte de restauració del fossar Vell de Sant Francesc.
No sé si va ser una singladura fàcil o de maltempsades i canvis de rumb, de vents que roden o de calmes blanques. La seua arribada a port, és a dir, el projecte de restauració del fossar, coneguda per mi en la forma definitiva de la seua execució, em va tornar a impressionar. Les conclusions de l’estudi s’havien plasmat en elements i formes simplíssimes però del tot contundents. Peces de marès marcant el traçat de l’antic mur posades, sense més, damunt la terra, greus; uns carreus on poder seure i a la vegada delimitadors de la línia de la mitja de llegua de Marc Ferrer, que tocava el cantó del fossar abans de ser ampliat; l’acabat emblanquinat de la part més nova de les parets del recinte, el ferro nu de la porta…
Estic content de la gran sensibilitat que demostra el projecte. El seu respecte cap a tot el que ja hi era però sense per això deixar d’intervenir-hi. La manera com en Marià ha plasmat el passat de l’edifici en la seua forma futura és senzillament magistral. Que el projecte sigui finalista d’un premi tan prestigiós com el FAD, Ciutat i Paisatge 2017, demostra que aquesta opinió meua tan modesta, compartida per un jurat altament qualificat, és bona i vertadera. Enhorabona, Marià Castelló.
