I a mi què?, per Ferran Moreno i Castillon

@Noudiari / M’havien dit que es pot fer el què vulguis i que ningú et diu res i no m’ho vaig creure. Però tant van insistir amics, diaris, viatgers i tour-operadors, que vaig començar a pensar que potser si que podria ser. I era tant barat de provar, que ho he fet. I és veritat, no hi ha control enlloc, pots fer el què et vingui de gust o, com diuen a casa, el que et surti dels ous, perquè no hi ha autoritat que et pari els peus ni et demani res. Només algun personatge autòcton et crida una mica l’atenció, però amb no fer-los ni cas estàs al cap del carrer perquè, en definitiva, jo he pagat per venir a fer això, el què em roti.

He llegit molt sobre aquest lloc tant especial, partys, afters, beach-clubs… i tot m’atrau i m’agrada. No hi ha límit i això és el que més mola, que pots esbravar-te sense por, pots deixar-te anar sense estar pendent de les normes de convivència de casa, del meu país, tant estrets de mires i tant pesats amb les prohibicions. En canvi, aquí no, aquí no hi ha prohibicions ni normes. Bé, no és exactament així, hi ha una norma: divertir-te sense límit, perquè tot està preparat per què sigui així i, pel què diuen tot està permés.

No sé exactament si tenen cultura o història perquè aquí es ve al que es ve. De fet, a mi què? Si tenen cultura o història. Ni m’interessa ni ningú me la intentat explicar, així que no deuen tenir res de res. O potser sí, alguna tradició carrinclona i avorrida, però no m’interessa ni saber-la, per què?

Només has de somiar i prou. Que està prohibit anar amb un ferrari  a 300 per hora? I a mi, què? N’hi ha preparats per tu, tot i que el circuit és una mica estret i cutre, però ja se sap, son de poble i pobrets, no donen per més. Que les drogues estan prohibides? I a mi, què?, aquí pots provar les primeres experiències psicotròpiques abans que ningú al mon perquè les trobes a la cantonada o a l’entrada de la discoteca. Que has begut massa i no veus gaire clar el camí? I a mi, què?, aquí no passa res, és difícil que et trobis un control i, amb sort arribaràs a casa o potser hauràs de deixar el cotxe de lloguer tirat a una cuneta o estimbat al bell mig d’un carrer, però el recolliran els serveis de neteja i prou. Que has tingut un accident? I a mi, què?, marxes de pressa que hi ha poca gent i segurament no t’han vist. Que els indígenes es queixen del soroll de la música? I a mi, què? He vingut de vacances i tinc dret a divertir-me.

Aquest “i a mi, què?” és el problema de la nostra illa, però també pot ser, ha de ser, la solució. El dia que cada illenc i cada resident que estimam la nostra terra diguem que si ells no volen venir perquè no poden divertir-se, trepitjar-nos, escarnir-nos, embrutar-nos i destruir-nos, a mi què?, potser serà el principi del final. Si no ho fem naltros, quan l’illa sigui un desert erm i un femer enmig del mar, ells marxaran perquè a mi, què?