Marta Sánchez, ¡Arriba España…!, per Toni Roca

Memòries d’un poeta emèrit, per Toni Roca

Amb veu sensual, lent el ritme, pronunciació perfecta, Marta Sánchez -un mòmia, una relíquia, una tornada al juràsic park- escalfà prou el nombrós públic assistent al Palau de Congressos de Madrid, Madrid, Madrid. Organitzava l’acte  Ciudadanos sota la consigna «España ciudadana». Una veu derecio español que exaltà la massa patriotera. Explosió de les vísceres i els baixos instints. Pura arqueologia del pop hispànic  i amb la vigilància, i l’èxtasi, d’Albert Rivera -¿José Antonio Primo de Rivera?- l’ínclita cantà  la seva versió del anomenat Himno de España. La cançoneta, la seva lletra, no té pèrdua. Una prova: «rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón, y no pido perdón. Grande de España, a Dios le doy las gracias por nacer aquí…».

Llavors, conclosa la cançó, un orgasme compartit, multiespectacular, humida la roba interior dels ciudadanos, enorme fou l’èxtasi al  lloc de concentració on, finalment, fora caretes!, l’extrema dreta nacional obrí el llarg període de la precampanya electoral que, sense dubte, els portarà a La Moncloa, a la presidència del país. Després, a la rèplica, el PP  -un altre nacionalisme ranci- utilitzarà la veu de la Soraya que cantará allò de «Banderita tu eres roja, banderita tu eres gualda, el dia que muera si estoy lejos de  mi  patria sólo quiero que me entierren  con la bandera de España…». Senyores, senyors, la vergonya està servida. To be continued.