Hi va haver un temps de ficció en què un home hàbil anomenat Jordi Pujol feia creure que Catalunya tenia un cert grau d’autonomia política, en què un rei Borbó posat a dit per Franco feia acostaments a la plurinacionalitat del regne (molt més que cap partit polític d’àmbit estatal), en què una infanta d’Espanya decidia casar-se amb una estrella del hàndbol (basc i del Barça), i en què la monarquia aparentava haver-se desfet de l’al·lèrgia sistemàtica a la catalanitat (i a la basquitat). En Pujol era alhora “espanyol de l’any” i president nacionalista de Catalunya, el rei aprenia català amb en Baltasar Porcel, i amb alguna mallorquina disposada a fer-li de parella lingüística… Etcètera.
L’organigrama institucional era el que era, però la ficció, més o manco, anava funcionant. Fins que l’empenta de la gent, la voluntat democràtica, ho va anar dinamitant tot. Han fet falta quatre sentències judicials per mostrar a les totes que l’autonomia de Catalunya era una ficció (i mostrar això vol dir, al cap i a la fi, mostrar que ho és, arreu d’Espanya, l’Estat de les autonomies; d’autonomia, res de res!). Ha quedat clar: mana més en Llarena que el Parlament de Catalunya.
Acaba d’entrar a la presó per netejar la imatge del caçaelefants i del fill, per netejar la imatge d’un govern caigut per corrupció i per mirar d’evitar un canvi més important al conjunt del Regne d’Espanya»
Però Urdangarín acaba d’entrar a la presó. I hi ha entrat per coses que no hauria pogut fer si no hagués set el marit de la infanta Cristina, el cunyat del rei i el gendre de l’altre rei. Acaba d’entrar a la presó per netejar la imatge del caçaelefants i del fill, per netejar la imatge d’un govern caigut per corrupció i per mirar d’evitar un canvi més important al conjunt del Regne d’Espanya. No sorprèn, per tant, que una germana del nou reclús hagi dit que son pare, si visqués, calaria foc a la Zarzuela. (No crec que volgués dir que es disposava a coure peix, per molt basca que sigui).
NOTA FINAL: Com ja poden suposar els lectors, m’he mossegat molt la tecla a l’hora d’escriure, no fos cas que algú se’m tiràs a sobre per insults a la Corona (a Espanya, dir el que un pensa de la monarquia pot ser constitutiu de delicte, per cert; al Regne Unit, evidentment, no).
Per Bernat Joan i Marí
Molt be Bernat. ¿Para cuando un escrito del latrocinio de un tal Jordi Pujol y su prole?.
Saludos.
Benvolgut/da Adadadfa, veig que ets català/na i que, per tant, les coses del país del costat no t’interessen. Així m’agrada, que es vagi sumant gent per l’autodeterminació. Una abraçada.
Spañistan !!
La ficción era que los pujol se embolsaron una suculenta fortuna mientras les hacían pensar a los catalanes que los que les robaban eran los españoles, un artista de la mentira si señor, pese a que usted intente poner esta realidad como si fuera un acto meditado por terceros la realidad es que esta situación demuestra que quien la hace la paga no tanto como nos gustaría pero como las leyes estàn pensadas para robagallinas y no para ladrones de alto copete.
Es lo que hay, si los políticos que son los que redactan las leyes pues no se ponen de acuerdo y nos distraen a los ciudadanos con chorradas como las que usted proclama.
Le veo un poco descolocado en el discurso veo que a la gente de provincias los ideólogos del proces no les tienen informados, sobre todo de las nuevas directrices, yo ya le imaginaba colocado en una de las nuevas sedes del diplocat.
Pero claro para esos enchufes de 200.000 uno tiene que ser la hermana de PEP Guardiola o del estilo.
Lo que está claro que el discursito del estado represor etc ya está caduco y no cuela si se hubieran decidido a hacer política en su momento su colegas, nos habríamos ahorrado 2 años de la ineptitud del señor Mariano pero está claro que para su relato les venía al pelo.
Mejor gestor para sus propósitos no había.
y cambie ya el chip que ya no sirve el victimismo.
P.D: Se que me saltara con lo de fascista borbonico.
No me lo considero, un abrazo.
Benvolgut Daniel García,
t’he de dir que estic encantat fent classes a l’institut i a Magisteri, a la UIB, i que ja he fet el que predic per a la resta de ciutadans: dues legislatures són prou per servir a l’arena política. Ara em toca escriure, investigar i fer classes. Que, al cap i a la fi, és la meua professió.
Ah!I de descol·locat, res de res. Som igual d’actiu que sempre dins l’Aliança Lliure Europea i la Maurits Coppieters Foundation.
Una abraçada.
Per que no t’en vas al Regne Unit? Com professor que ets hauries de predicar amb l‘ exemple i mostrar respecte als altres i a les institucions tambe
Siempre nos quedarán los Borbones, ¿eh, Bernat?