PER TONI ROCA
I ara, a s’Alamera, les casetes, el comerç obert de les casetes esborra una imatge, un plaer, un desig llargament evocat i reclamat per nombroses veus de ciutadans. Però… arriba Nadal i tot, lògicament, es complica. Per exemple, l’esmentat passeig. La nova, reconstruïda Alamera, cor neuràlgic de la ciutat, a la fi recuperada per a la gent i no per al domini exhaustiu de cotxes i derivats. La celebració fou per a quasi tothom -sempre hi ha qui es queixa, plora i fa el ridícul- un èxit. La pau tornava a l’escenari principal. Però mai la felicitat no és completa. Sempre s’hi detecten anomalies infinites. L’ordre i el poder de Nadal fixa i altera el paisatge. Les tradicionals casetes que tradicionalment per festes ocupaven s’Alamera després d’exili merescut han tornat a treure al cap i amb insistència. L’any passat, no. Ara, dotze mesos després, sí. I de forma i manera rotunda es desfà l’invent, naufraga enmig d’onades protagonitzades per un rocós vent de tramuntana. Es trenca la pau, l’harmonia del passeig, un passeig que sota la llum de les primeres ombres de la nit adquireix un clima d’intimitat poètica quasi miraculós que als revoltosos del PP no els agrada i protesten. La dreta protestatària?, doncs sí. «No es veu res, tot es fosc en fer-se de nit…», diuen. Ara però -la dreta sempre guanya- tindran prou llum… la llum de les casetes nadalenques. Un desastre. Un despropòsit. Una negació. L»equilibri a fer punyetes. I per reblar el clau, els salvatges ciclistes a tota llet i fora de control. Les casetes nadalenques, els ciclistes i el somni trencat de s’Alamera.
