Oti Corona / Havia aconseguit situar-me a una cantonada de la plaça, des d’on podia veure prou bé els actes que havien preparat les organitzadores de la manifestació. Veient la gentada que ens envoltava, vaig estar contenta que les meves filles haguessin volgut confeccionar-se els seus lemes feministes, escrits en cartolines i enganxats al pal del recollidor –la petita –i de l’escombra –la gran–. Amb pals i cartrons amunt era més difícil perdre-les de vista. Entremig de la gent vaig trobar la Joana, mare d’una amiga. Havia baixat caminant sola des del seu pis als afores de la ciutat, i li vaig proposar que es quedés amb nosaltres.
De manera que allà em trobava, un vuit de març molt més multitudinari que qualsevol altre, amb les meves filles i una senyora de vuitanta anys. Tres generacions juntes exigint allò que les feministes hem reclamat tradicionalment i que es resumeix en el lema que jo portava escrit i enganxat a un llistó: Volem la meitat de tot.
La Joana estava meravellada. Mirava al seu voltant i no parava de dir que tant de bo hagués tingut l’oportunitat de viure un moment així quan era jove.
—El que jo he viscut ja no té remei –deia, amb gest de resignació. Després, es girava cap a les meves filles i els ulls se li omplien d’esperança. —Però és per elles que hem de ser aquí. I per les joves, per les que veniu.
En aquestes estàvem quan em va atropellar un al·lot de prop de dos metres d’alçada que portava una pancarta de la mida d’un camió. L’empenta em va fer dos passes enrere, i a punt vaig estar de rodolar pel terra amb la meva proclama de Volem la meitat de tot. Vaig pensar que el jove no m’havia vist –si m’hagués vist, m’hauria donat la meitat de la seva pancarta, vull creure –i vaig intentar recuperar el meu trosset de terra en aquell racó de la plaça. Impossible. El noi havia ocupat el meu lloc. Li vaig picar el braç amb el meu ditet i, quan va girar cap avall per mirar-me, li vaig explicar que m’havia pres el lloc i que me l’havia de tornar perquè estava amb dos nenes i algú hauria de vigilar-les.
Es va apartar de mala gana uns cinc centímetres i de seguida es va acoblar a un grup d’al·lotes. Com aquell qui res, va disposar el seu cartell a mode de pissarra i va començar a impartir una classe magistral de feminisme. Resulta que el que portava al seu cartell gegant eren fotos i biografies de feministes històriques, d’aquestes que agraden tant als masclistes perquè ja són mortes. El jove, amb grans escarafalls, anava ensenyant les imatges i llegint els textos al grup de noies, que no sabien on ficar-se ni per on fugir. Vaig aprofitar l’avinentesa per educar les meves filles:
—Veieu què està fent aquest noi? Veieu que som a una manifestació feminista i està alliçonant unes joves que probablement saben molt més que ell sobre el tema? Doncs això es diu mansplaining.
Ho van entendre de seguida.
Quan per fi la manifestació va començar la marxa, les meves filles tenien mil preguntes a fer-me. No puc recordar ara, un any després, tot el que vaig arribar a explicar aquella tarda, i és probable que elles tampoc recordin les meves respostes. El que estic segura que no oblidaran és la sensació d’unitat i força de les dones i els homes que vam prendre els carrers aquell dia amb el convenciment que més tard o més d’hora el feminisme farà de la nostra societat un lloc més habitable i més just. Recordaran que la seva mare les va portar al centre i no va voler comprar ni aigua perquè la vaga també era de consum. Recordaran una senyora gran que de tant en tant els deia ja et porto jo la pancarta, que tu estaràs cansada, i alçava el pal de l’escombra de casa amb tanta il·lusió que era impossible no encomanar-se’n. Recordaran un noi que ens va voler prendre l’espai i la veu, i sabran que això és intolerable. Recordaran la força que tenim quan som moltes i anem a una.
Ha passat, com he dit, un any. La meva filla gran encara em demana si la manifestació va servir per alguna cosa. Giro la vista enrere i m’adono que sí que va servir. I tant que sí: el feminisme ocupa el centre del debat polític, i tots els partits han hagut de prendre posicions. Els que ens odien –aquells que defensen traficar amb els nostres cossos, aquells que volen, de forma més o menys directa, retallar els nostres drets– han reaccionat bé mostrant-se més rabiosos que mai o bé disfressant el seu neoliberalisme de pseudofeminisme, a veure si cola.
El Moviment Feminista ha organitzat una vaga general, i diversos sindicats s’hi han afegit. A més, hi ha marxes convocades a totes les ciutats del país, perquè el masclisme ha de rebre una resposta contundent. La demanda és la mateixa: la meitat de tot. A casa ja tenim a punt els pals de les escombres.
