Bernt Joan i Marí / Llegesc que finalment ja s’han arxivat totes les denúncies contra professors de l’Institut El Palau, de Sant Andreu de la Barca. Els esmentats docents varen ser denunciats per una associació de guàrdies civils tot mirant d’imputar-los els delictes d’odi i de vexació (o semblant) a determinats alumnes. La denúncia deia que aquests ensenyants havien maltractat determinats alumnes del centre perquè eren fills de guàrdies civils. Això, teòricament, havia ocorregut el dia 2 d’octubre de 2017, l’endemà del referèndum d’autodeterminació en què els catalans votaren Sí a independitzar-se d’Espanya. Finalment, els jutges han donat la raó als ensenyants, però, qui els treu l’angoixa, el patiment, la persecució sentida durant aquests quasi dos anys?
D’alguna manera, els denunciants, encara que no hagin aconseguit condemnar cap dels mestres encausats, s’han sortit amb la seua. Perquè allò que buscaven no era una condemna (que, en qualsevol cas, sabien molt difícil), sinó la intimidació d’ells mateixos i dels seus col·legues. Es buscava coartar la llibertat de càtedra, fonamental en tot estat democràtic, a fi i efecte que els professors s’hagin de reprimir determinades opinions o que hagin d’obviar determinats temes. Tot molt pedagògic.
El mateix busquen els que han denunciat el còmic On és l’Estel·la, concretament quatre sindicats policials (de la guàrdia civil i de la policia nacional), a Mallorca. Vull pensar que no aconseguiran cap tipus de sanció contra Toni Galmès, però potser aconseguiran que algú que vulgui lliurement fer una crítica dels cossos i forces de seguretat s’ho pensi dues vegades abans de formular-la.
El denominador comú d’aquests casos és la voluntat intimidatòria, portada a terme per aquells que teòricament han de defensar els nostres drets i les nostres llibertats. I ara em deman: els jutges i els fiscals, tan preocupats pel compliment de la llei i per la constitucionalitat de les actuacions, no haurien de dir res als responsables dels esmentats cossos policials? No s’ha de fer res per defensar la llibertat de càtedra o la llibertat d’expressió? La intimidació, no ha de ser contrarrestada per ningú amb poder per fer-ho?
Bernat…dejate de rollos e invitanos a cenar
Nuevamente Bernat, el victimismo y aferrarse al dogma a cualquier precio sin conocer la situación te hace perder los estribos.
Por cierto, sigo esperando los acontecimientos del 4 de julio en el que el Europarlamento se pondría en pie para recibir al mártir Puigdemont condenando el régimen feixista del regne de Espanya… oh, espera, eso no ha ocurrido…
El nacionalismo es gregario por naturaleza y siempre habla con solemnidad en nombre del pueblo soberano, de la nación y del destino histórico de la patria. Pero jamás se ha podido escuchar a un nacionalista invocando los derechos del individuo, porque eso es lo primero que se pisotea cuando el proyecto secesionista pasa de ser un sueño húmedo a tener osamentas de Estado.
A veure, Pep, i quan el sobiranisme té un estat? No és molt més perillós? Espanya té estat, per cert. I els Països Catalans no encara. Qui trepitja més els drets dels individus: Espanya o Catalunya? Qui m’impedeix a mi, per exemple, poder funcionar en català en tots els àmbits a la meua terra natal, que diria Villangómez?
Per cert, don Robustiano, el Tribunal de Luxemburg encara no ha dit la seua. Ja veurem qui riu darrer!
No lo iba a decir el 4 de julio? Por favor, no deje de informarnos.
Perquè no sé qui es creia, fa dos anys, que en Puigdemont, en Comín, na Serret o na Ponsetí acabarien a la presó. Jo no.