Un faralló és un escull elevat i tallserrat en un cap de la costa o un tros de mar endins. Hi ha diversos farallons a Eivissa: Seguint Enric Ribes (1) el topònim es Farallons fa referència a uns esculls o illots que es troben just davant de la torre d’en Rovira, a la part de gregal i prop des Palleret, un poc al nord de les platges de Comte i quasi a l’entrada de cala Roja. Hi ha també a Santa Eulària, al nord de s’Església Vella una punta des Faralló.
Així mateix trobam també farallons en altres llocs de costa de parla catalana: Alcover i Moll, al tom cinquè del seu Diccionari, citen els Farallons prop de Pollença, es Faralló de Ferrutx a Capdepera i es Faralló a un cap de Portocolom, el port de Felanitx. Altres autors com Moreu-Rey i Joan Coromines esmenten altres farallons al cap de la Nau, al moll de Tarragona, a la Costa Brava… només a la zona del cap de Creus, a la comarca de l’Empordà, Coromines en comptabilitzà una trentena amb aquest nom genèric. Amb el mateix ús que té avui, aquesta paraula ja apareix documentada en català al segle XV.
Hi ha teories (com la del lingüista alemany Meyer-Lubcke) que veuen l’origen de faralló com un derivat de far (2), que es basa en la certesa que dalt d’aquestos farallons algunes vegades s’hi feien fogueres per avisar els navegants i justament els fars més rudimentaris, més antics, no eren més que focs. L’etimologia correcta i avui acceptada relaciona aquest nom de lloc amb la paraula FARALIONE, provinent d’un participi d’un verb grec que significa “estar cobert d’escuma blanca”.
(1) Al llibre Noms de lloc, Can Sifre, 1992, dedica un capítol a aquest topònim, p. 70-71.
(2) far prové del llatí PHAROS, far, farola, fanal, provinent del grec i més remotament del nom propi de l’illa de Pharos, a la badia d’Alexandria, famosa pel seu far.
