Càncer i mercat: quan la vida no és tan rosa, per Antònia Escandell Tur

Inevitablement, la diagnosi d’un càncer suposa un daltabaix per a qui la rep. Qui més qui menys, tots ens hem aturat alguna vegada a reflexionar sobre la fragilitat de la vida i com de sotmesos estem a les seves contingències, però en el fons sempre esperem que la torrada caigui de la cara bona. Formar part del bocí gran del formatge de l’estadística, i no del triangle petit dels tocats per la mala sort. Per això, quan passa, sovint es produeix una mena de catarsi al nostre voltant; la por, fins ara exorcitzada per l’evanescència de números i percentatges sense cara i sense nom, de sobte adquireix consistència en la malaltia d’un amic, d’un familiar, d’un conegut. I en aquests temps infausts de cultura de l’èxit i optimisme edulcorat, pot passar que no siguem capaços de mirar-la cara a cara, la por. És aleshores que arriba la pluja de missatges místerwonderfullians i consignes que apel·len a la lluita i a enfrontar-se a la malaltia amb un somriure.

És la manera que tenim de conjurar la nostra por a la mort i que, per més que comprensible, no deixa de ser enganyosa, a més de cruel amb el malalt.

El càncer no es cura amb un somriure. Cap malalt no hauria de sentir-se obligat a fingir un optimisme que no sent perquè sap millor que ningú que la malaltia se’n refot, del seu optimisme.

Els malalts no som herois, aquesta lluita no l’hem triat. Si lluitem és perquè no tenim alternativa.

D’altra banda, el càncer és una de les malalties més democràtiques que existeixen, se’n refot, també, de si ets ric o pobre. És per això que moltes empreses hi han trobat un nínxol de mercat que, en el cas concret del càncer de mama, ha contribuït a alimentar aquesta narrativa de l’autosuperació personal.

El dia del llacet rosa s’ha convertit, a més, en la celebració d’una feminitat que en la major part dels casos contribueix a perpetuar els estereotips i els tabús que envolten la malaltia: et cauran els cabells però portaràs mocadors preciosos, encara que una closca calba de dona no tindria per què voler-se amagar.

És possible que t’hagin d’extirpar una glàndula mamària però sortiràs del quiròfan amb la pròtesi que l’ha de substituir implantada al teu cos, encara que potser preferiries la cicatriu a la pròtesi.

Es busca tranquil·litzar donant solucions a allò que més t’ha de preocupar: que la teva feminitat, la que marquen els cànons, quedi pràcticament intacta. Es desplaça, així, la importància de la malaltia cap als efectes del tractament, banalitzant-la i esborrant la seva duresa, la precarietat econòmica que sovint l’acompanya, silenciant aquell tant per cent de malaltes que no sobreviurà.

En una d’aquestes campanyes publicitàries d’una coneguda marca de roba, tres dones esplèndides t’animen a solidaritzar-te, a tu, dona completa i hiperfemenina com elles, amb aquelles altres que hem perdut la nostra feminitat, comprant un mocador “contra el càncer de la dona”.

La vaguetat d’aquesta expressió dona una idea de la manca d’informació i el cúmul de tòpics que manegen aquestes campanyes, que sovint apel·len a un feminisme malentès articulat en un discurs clarament patriarcal.

Tant és així, que l’organització americana Breast Cancer Action va encunyar, ja als anys noranta, l’expressió pinkwashing per identificar les empreses que busquen obtenir beneficis i millorar la seva imatge de marca mitjançant campanyes de suposat recolzament a les malaltes amb càncer de mama.

Com reclama la BCA mateix en un altre dels seus eslògans, “think before you pink”, per tal que no contribuir a perpetuar els clixés lligats a la malaltia.

• Antònia Escandell Tur (Eivissa, 1979) és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. L’any 2013 va publicar l’assaig Chris Marker y La Jetée, la fotografía después del cine a l’editorial Jekyll & Jill de Saragossa, i ha escrit articles sobre cine, literatura i fotografia a diaris i revistes. Actualment es dedica a la docència del català i a la traducció del romanès. Ha traduït, entre altres, a Mircea Cărtărescu al català.