Bernat Joan i Marí / Certament, que caigui una morterada de diners europeus -una mena de Pla Mashall per als efectes de la pandèmia- constitueix una bona raó per a les aliances de caire colonial. S’ha vist com mai en la votació que atorga al govern de l’Estat poders pràcticament únics a l’hora de distribuir la pasta europea entre els amics de l’Ibex-35, aquella gent de la llotja del Bernabeu a què feia referència Gerard Piqué (i que tanta polseguera va aixecar en el seu moment). (Ja veis que encara no s’ha repartit res, al Regne d’Espanya, i un servidor ja us explica com es repartirà. Em bas, emperò, en economistes de reconegut prestigi, que saben de què va la cosa).
Han votat en contra de com s’han de gestionar els diners europeus l’oposició i els catalans. En el cas dels catalans, tant hi han votat en contra els que no donen suport al govern de l’Estat (JxCat i la CUP) com els que sí que n’hi donen (ERC). En canvi la cosa ha pogut passar amb el suport del PSOE, Podemos i… Vox. Clar que algú dirà que Vox només s’ha abstengut. Però, si Vox hi hagués votat en contra, la cosa no s’hauria aprovat. De manera que, de facto, l’abstenció és un sí. Com ja va explicar detalladament i patriòtica el tal Espinosa de los Monteros.
De manera que una reunió d’en Josep Costa amb grupuscles diversos alça la polseguerada perquè n’hi havia algun que havia mostrat, dins el friquisme ambient, algun tic xenòfob, i, en canvi, no hi ha escàndol perquè el govern més progressista de la història del món mundial i part de la resta es recolza en una crossa anomenada Vox. D’això se’n diuen aliances colonials.
Ah! Per rematar-ho. Del decalatge fiscal amb l’Estat n’hi ha tres perjudicats fonamentals: dos formen la part continental de la nostra nació. I l’altre, que ocupa (per cert) el primer lloc, som nosaltres, les Illes Balears.
