@Noudiari / Darrerament hem vist aparèixer no un, sinó dos programes de televisió calcats on l’atracció principal és veure com alguns famosos boten des d’un trampolí mentre que, des de terra, són avaluats per un jurat, també de famosos. Ambdós programes contenen els ingredients que més rendiment aporten a la televisió actual; famosos, famosos i més famosos fora del seu context habitual i realitzant alguna activitat lúdica i dinàmica. No importa per què ni com han esdevingut coneguts, l’únic que compta es que siguin fàcilment identificables per una audiència que no ha de fer res més que mirar-los, criticar-los, i potser, piular quelcom des del sofà de casa. Aquesta fórmula ja ha estat emprada amb èxit en altres programes. Així, estem acostumats a veure’ls ballar, cantar, concursar i, fins i tot, a ser objecte d’imitacions. Paradoxalment, de vegades l’imitador supera l’imitat, com van fer els guinyols, el doble d’Ángel Acebes a Polònia o el curiós cas de Lucas Grijander i Crispín Klander.
El millor de tot es parar-se a pensar com han esdevingut “herois contemporanis” (el perquè seria massa dur); unes vegades per furt o robatori, d’altres per còpula, per tenir-la molt grossa (la barra), o simplement per néixer al lloc i moment oportú. També n’hi ha que ho aconsegueixen a través d’una transformació de l’orografia corporal o, fins i tot, per semblança, com el nan doble de Felipe González, entrevistat com a tal per Gurruchaga i secundari d’una pel·lícula de l’agent 007. No obstant això, tampoc podem negar que no en poques ocasions s’hi pot arribar per mèrit personal com obtenir un premi prestigiós, aterrar a la lluna, fer un film o tenir una mà divina.
Sigui com sigui, una vegada s’ha aconseguit, hom és susceptible de ser convidat a un xou televisiu si abans es passa l’exigent filtre de producció. La tria no és deixa a l’atzar. A cada grup d’elegits sempre es troba algun (o molts) individu, home i/o dona, ben plantat, d’aquests que fan gola veure en banyador. Després n’hi trobem algun altre que també interessa per tot el contrari, cosa que també desperta alguns instints bàsics, però patètics, com; si mostrarà la panxa, si anirà depilat, si tindrà mala figura, etc. El més destacat d’ells és, sens dubte, Falete, caiguda del qual va aixecar tanta expectació com aigua i ha generat tot un tsunami de vídeos commemoratius. Per cert, aquest individu representa una altra manera molt original d’adquirir fama. Encara no sabem si l’ha aconseguida gràcies al nom artístic, per ser objecte dels acudits del Gran Wyoming, o pel seu particular estil “pantojista”. Finalment, hi ha un tercer grup miscel·lani, una mena de calaix de sastre on hi entra la resta.
A l’altra banda, i també desubicats, hi trobem un jurat amb personatges destacats en qualsevol àmbit manco en el que pertoca (excepte algun cas aïllat). Entre ells hi figuren; Santiago Segura, personatge ambigu, aparentment alternatiu, però sempre al bell mig de tots els fregats, i que mai superarà l’estigma del detectiu groller; Guti, que ja feia oposicions a la faràndula abans d’acabar la carrera futbolística; Carlos Pumares, crític de cine i conegut malhumorat; Boris Izaguirre, escriptor i personatge hàbil en tots els registres; i Anna Tarrés, l’única famosa que està com peix a l’aigua. Polèmica apart, és una llàstima veure una entrenadora d’elit d’una disciplina tan tècnica i dura com la natació sincronitzada en un lloc com aquest.
La pena ha estat no poder comptar amb la col·laboració de Manuel Fraga perquè ens donés una lliçó magistral de com s’ha de portar el vestit de bany. Tots recordem les inesborrables imatges del baño de Palomares on l’aleshores Ministro de Información y Turismo va donar una nota de color, estil i sinceritat a la tediosa vida de l’època. I si la bomba de Falete m’ha fet recordar el polifacètic gallec, aquest m’ha repetit la figura de Bauzá, una volta més obstinat a no abandonar la primera línia de la faràndula política. Gairebé com el “mestre”, l’estadista mallorquí ha declarat recentment en seu parlamentària, que no és el mateix que per televisió, que el fracàs escolar dels joves illencs és fruit de la “legislació socialista” estatal i de la “immersió lingüística”. No ha aportat, emperò, cap argumentació o dada raonable que recolzi les seves paraules, ni tampoc com es pot acotar l’èxit o fracàs d’una legislació canviant en un espai tan curt de temps. Curt, sí! Curtíssim per poder dir alguna cosa raonable.
També és remarcable el to i la tria de l’expressió, tot un clàssic de la història política espanyola, dels NO-DO i d’alguns dinosaures que no arriben a evolucionar mai. Com Fraga, inclús quan era president d’honor vitalici del seu partit i un viejo rockero, encara donava les culpes de tot al comunisme, al separatisme i… L’únic que hi manca és la conflagració mundial jueva i la francmaçoneria, i cap a casa ben contents.
Aquestes declaracions lleugeres i maniquees recorden l’essència dels armaris antics i tancats, on hi nien vestits desmodats que amb els anys apleguen una a forta olor a naftalina que no se’n va mai del tot. Ara bé, sí estic d’acord amb el President quan diu que, “si una cosa no funciona no podem continuar igual”. Certament, però miri’s la guixa (està a sota el vestit de bany)!
Per una altra banda, la poca originalitat i tossudesa de Bauzá contrasta amb unes molt bones aptituds televisives. I com que és famós, podria ser el nou fitxatge de l’espai dels trampolins. Bé, es faria una petita concessió en el tema del famoseo per tal que fes duo amb el doble de Fraga (segur que n’hi ha algun a punt per saltar a la fama). Tots dos juntets, amb els braços estesos, l’ombra del bigoti d’Aznar volant en l’imaginari col·lectiu, el banyador ben pujat, la laca que regalima per les dorsals, cridant abans de llançar-se, Spain is different, i tot en escala de grisos foscos; un, dos, tres i… paf!
