Constitucional versus Molac, per Bernat Joan i Marí

Bernat Joan i Marí / Fa uns mesos vaig escriure en aquesta columna un panegíric del diputat Paul Molac. Acabava d’aconseguir que l’Assemblea Nacional Francesa aprovàs el seu projecte de llei de regulació de l’ús de les llengües regionals a França. Pareixia que hi havia un fil de llum, una escletxa en el jacobinisme tradicional de la república vesina.

Les llengües dites regionals passaven a formar part del sistema educatiu, s’acceptaven grafies que no fossin pròpies del francès, s’articulaven disposicions proteccionistes en relació a les llengües minoritzades… Semblava que la tradicional sensibilitat unitarista i uniformista de la República francesa podia estar en condicions d’anar canviant i adaptant-se de millor manera als valors europeus.

I ja és una paradoxa que un dels estats fundacionals de la Unió Europea no n’accepti algun dels valors, com ara el de comprometre’s a mantenir la diversitat lingüística i cultural existent a Europa. Aquest valor europeu, evidentment, entra en contradicció flagrant amb el que disposaven la pràctica totalitat dels estats-nació formats al segle XIX.

Però la bonança mai no dura gaire a la casa del pobre. Ni el president Macron ni el ministre d’Educació no veien amb bons ulls la nova llei, tot i que la majoria dels diputats del seu partit hi havien votat a favor, i un d’ells l’havia impulsada. De manera que varen fer mans i mànegues perquè una seixantena de diputats díscols portassin la llei al Tribunal Constitucional. I, com si França fos Espanya o viceversa, els tribunals no fallen mai: quan escric aquesta columna, el Tribunal Constitucional ha decretat que la llei aprovada per l’Assemblea Nacional va contra la Constitució de la República.

Sembla, doncs, que, gràcies a l’esmentat tradicional, els valors europeus hauran d’esperar que l’escletxa es faci efectiva, per poder anar penetrant en aquest aspecte clarament contradictori (segons el tribunal en qüestió) amb els valors de la República.

Ai, els valors!