Na Núria té dos anys. És una nena eixerida i xerraire. Juga al pati de l’escola bressol amb el seu cosinet, en Raúl. Imiten els grans i fan pastetes amb arena. Coneix un bon grapat de paraules i tot el dia les repeteix: papa, mama, teta, aigua, no. Demana el que vol, sovint a crits i entre rialles o plors, segons el que consideri més just. La mama i el papa estan per ella: li expliquen contes, la porten al parc.
Ara té quatre anys. És una nena eixerida i xerraire. Amb en Raúl, corre de punta a punta del pati, juga amb pales, galledes, cordes i pilotes. Demana el que vol i diu, a més, perquè, quan i com ho vol. Ha après a queixar-se, a donar les gràcies, a escoltar qui parla i a esperar el torn de paraula amb la maneta aixecada a classe. De vegades sent com la mestra i les altres mares comenten amb els seus pares: “Que n’és de xerraire, la vostra filla. No calla mai!”
Ha complert set anys. És una nena eixerida i xerraire. Casi sempre fa jocs de pilota amb en Raúl i altres nens i nenes, però cada vegada li agrada menys perquè els nens xuten amb molta força i més d’un cop li han fet mal, i a sobre la mestra s’enfada amb ella quan es queixa, perquè ningú l’obliga a jugar amb la pilota. De vegades li falten al respecte quan té el torn de paraula; l’interrompen, es riuen del que diu o no la deixen acabar. Arriben les notes a casa: els pares la renyen per tenir tant de geni i li diuen que xerra massa i que miri d’estar més tranquil·la.
Ja té deu anys i encara és una nena eixerida. A principi de curs, ella i altres nenes van intentar jugar a la corda i a la xarranca a la zona de jocs però en Raúl les va fer fora a de males maneres perquè estaven ocupant l’espai de la porteria. Ho van explicar a la mestra, que els va dir que havien de ser capaços de divertir-se tots junts. Ara s’acontenta amb passejar amb les seves amigues per les vores del pati. A classe, prefereix escoltar qui parla i no participa gairebé mai. Arriben les notes a casa. Diuen que és aplicada i treballadora. La mama i el papa la feliciten i li donen diners per comprar-se un gelat. Quan surt al carrer, un home li crida alguna cosa sobre els seus pits.
Na Núria té quinze anys. És una noia eixerida però procura que no es noti. Mira de passar desapercebuda. Ha après a caminar sense fer gaire soroll, a parlar només quan li pregunten, a no alçar la veu, a anar amb altres companyes sempre que és possible. No li agrada sortir sola al pati de l’institut, i molt menys al carrer. En Raúl ha fet colla amb els nens de la classe. Riuen a totes hores i solen fer bromes de mal gust. Na Núria coneix la veu dels homes. Són homes els protagonistes de les pel·lícules que mira, dels llibres que llegeix, són casi sempre homes els directors i els autors, i també qui redacta i protagonitza les notícies als mitjans, i els qui emplenen els espais dedicats als esports, a la cultura i a les pàgines d’opinió. A casa estan contents. És obedient i responsable. Consideren que ja és prou grandeta per donar un cop de mà als àpats familiars. Li agradaria quedar-se escoltant a la sobretaula, com en Raúl, però hi ha massa feina a la cuina, i aquesta s’ha de repartir entre la mare, la tia i, a partir d’ara, la Núria.
Ha complert divuit anys. Una cadena de menjar ràpid que hi ha al seu barri busca personal per a la campanya de Nadal, i na Núria i en Raúl aconsegueixen que els contractin. Amb la primera nòmina, veu que al seu cosí li paguen una mica més; ho hauria d’haver sospitat en veure que el seu contracte diu “repartidor” mentre que el d’ella diu “caixera”, encara que tots dos desenvolupen la mateixa feina. Es planteja protestar i exigir el que és just, però no ho farà.Na Núria té divuit anys i una feina de merda. A més, sap que el que li surt més a compte és callar i no fer remor. Ser invisible. Esborrar-se.
Per Oti Corona
