Fent un tomb pel Passeig de ses Figueretes, escolt els infants de pares marroquins que estan jugant al futbol. Entre ells parlen espanyol. Quan s’adrecen a les mares, sempre amatents, emperò, parlen (deduesc) àrab (segurament dariyya) o amazic. No en sé prou per distingir-ho. La seua llengua materna és una de les dues, però la llengua en què parlen entre ells (encara que siguin molt jovenets; n’hi ha que deuen tenir no més de quatre o cinc anys) ja és una altra.
La mateixa observació la podem fer referida als fills d’un grup de membres de la colònia peruana de Frankfurt: amb els pares parlen espanyol, però entre ells ja parlen alemany amb tota fluidesa. Ho veim també a les barriades de París o de Brussel·les: els mateixos infants que parlen àrab o amazic amb els pares s’interrelacionen entre ells en francès. Com devia passar amb els fills d’emigrants eivissencs a Cuba o a l’Argentina.
Com que estadísticament és el que sol passar, deim que aquest comportament sociolingüístic és el normal. La normalitat implica una norma, és a dir un comportament regular (estigui escrit o no; aquest, per exemple, no hi està), que la gent segueix d’una manera aparentment espontània.
En una futura normalitat lingüistica, a l’Eivissa de 2050, els fills dels actuals descendents de marroquins, hispanoparlants, parlaran espanyol amb els pares, dariyya o amazic (si encara en saben una mica) amb els majors… i català/eivissenc entre ells. Perquè la norma, també més o manco universal, és que els migrants acaben adoptant la llengua territorial (norma que es trenca quan la territorial i l’estatal no són la mateixa).
Lamento mucho no verlo de la misma manera que usted, mis hijos estudian en ibisenc pero hablan castellano en el recreo. Hoy día, no es el colegio, ni las instituciones, ni siquiera la televisión quienes impulsan un idioma, hoy día nuestros hijos aprenden en youtube y en tic toc, cuyos contenidos (de todo tipo de materias) están al alza, y no es discutible el tiempo «desmesurado» que nuestros hijos pasan consumiéndolo, y ahí se monetiza a los creadores de contenido por número de visitas, en un lugar donde no hay territorio ni estados, sólo comunicación. Investigue ahí y échese las manos a la cabeza del lugar donde quedan los idiomas minoritarios (minoritarios a nivel mundial me refiero, busque contenido en catalán. Eso es lo que se hablará en el 2050. Me gustaría equivocarme no obstante.
Només en part tens raó, Juan Luis. Si la tenguessis del tot, els nens àrabs del Passeig de ses Figueretes parlarien en anglès. I no és així.
Ah! Entre les llengües dites «minoritàries» el català ocupa un lloc molt preferent en totes aquestes xarxes socials. El cas de la Viquipèdia n’és flagrant.