Sant Antoni de Portmany, la seua ràpida transformació des de la segona meitat del segle XX i l’assimilació (o no) de la gent que hi vivia als nous costums, a les obres que canvien la fesomia del lloc, als nous vesins o a la nova situació socioeconòmica ha estat el marc dels darrers treballs narratius de Joan Cardona des Pou.
La situació vital d’un seguit de personatges intentant adaptar-se, amb més o menys fortuna, a la nova circumstància, es dibuixa ja al recull Els lligams del carnisser (Institut d’Estudis Eivissencs, 2015), en el qual en Joan ja perfila aquesta abrupta transformació.
Aquesta mateixa tendència, renovada amb l’arribada de nouvinguts d’altres procedències meridionals, continua amb Sis escales, conjunt de narracions amb les quals Joan Cardona guanyà el XIV Premi de relats curts Joan Castelló (Consell Insular d’Eivissa 2017).
Després d’aquestos dos reculls, on es va dibuixant una societat en moviment, fins i tot un xoc sociocultural, a la novel·la D’Eivissa a Cienfuegos (Balàfia Postals, 2021) agafa consistència aquest univers de petits propietaris rurals, pescadors locals o forans (alguns vistos libidinosament), contrabandistes (a temps parcial), pagesos, algun mossènyer interessat, botiguers, els omnipresents nouvinguts estrangers amb un tomb de procedències al llarg de la narració, algun funcionari i algun nebot escalabrat paradigmàtic.
A D’Eivissa a Cienfuegos, els dos personatges masculins pare i fill no hi estan ben tractats (perquè no s’ho mereixen) i sobretot hi estan ben dibuixats i són més rotunds els personatges femenins, na Catalina Serra i n’Amelina Miranda, en papers predominants, més ben estructurats, més redons (seguint la terminologia sobre els protagonistes de la narrativa d’E. M. Forster) que els masculins.
Amb una consistent combinació de tots aquestos ingredients, Joan Cardona crea un món ric en matisos, en sensacions, fins i tot en colors i en textures, tot ben travat amb una bona sintaxi i una gran riquesa lèxica, que l’apropen a l’estructura del Macondo de García Márquez. Sense tantes generacions (encara que na Catalina Serra, protagonista de D’Eivissa a Cienfuegos, visqui en la seua llarga i atzarosa vida diferents Santantonis), sense personatges que pugen al cel (com aquella filla d’Arcadio Buendía que hi pujà per la seua bellesa), encara que altres mèrits no li’n falten, a la protagonista, per entrar-hi… I canviant, això sí, el Carib per la Mediterrània en la major part de la novel·la.
Per la vida de na Catalina hi veureu passar esdeveniments històrics reals a la història d’Eivissa (com la visita de Franco de 1955), personatges prototípics a algun dels quals fins i tot es podria, amb imaginació, posar nom i llinatges autèntics (sempre s’han de llegir entre línies, les obres d’en Joan des Pou) i unes circumstàncies vitals, de vegades tragicòmiques; sense voler fer espòilers, returau-vos en la situació en el cafè Zurich de Barcelona i en el darrer intent de na Catalina per fer salsa de Nadal.
Segur que Joan Cardona subscriuria les paraules amb què García Márquez definí a diverses entrevistes el seu poble imaginari: «Por fortuna, Macondo no es un lugar, sino un estado de ánimo que le permite a uno ver lo que quiere ver y verlo como quiere».
Per Joan-Albert Ribas
