Està entrant l’hivern i he acabat de llegir El nòmada i l’arrel, l’antologia sobre l’obra poètica de Manel Marí que Edicions Proa ha publicat, amb una molt recomanable tria de Carles Rebassa (que també n’escriu el pròleg) i un epíleg rollingstonià i, per tant, fefaent, entregat, durador, de Sebastià Alzamora.
La primera pregunta que me feia, al pati de casa, d’assegut sota l’aubercoquer ja quasi abandonat per totes les seues fulles, era si verdaderament canvia la poesia, en aquest cas, la de Manel Marí, quan és intervinguda per la metamorfosi d’entrar i cimentar-se en una antologia de categoria com aquesta.
Ja al primer sagrament, la llum instaura déus i els legitima.
No me sé respondre mai bé a quasi res, i per això, visc, per vocació, amb els dubtes d’una constant i possible alegria que no voldria que acabàs fent-se ara malbé. Però la poesia de Manel Marí és de les bones, tal vegada de les millors en un territori generacional alhora brusc i heterogeni, camuflador i fluid com un corrent que es torna torrentada on no hi havia, ni hi haurà, pel que sembla, norma que contradigui la nostra anormalitat cultural catalana, ja sigui a Barcelona, a València, a Palma, i d’Eivissa, no en parlem.
Ens salva, encara, la poesia, del que més temem?
No vull tardar gaire a tornar a dir que Manel Marí va ser poeta per convicció, i, sobretot, perquè amb el seu afany de lluita viva i molt escrita, i també per exasperació, ho va ser fins a les últimes conseqüències.
El pas a la mort, com a informació prèvia de la nostra vida escrita, era un argument que Manel va sospesar amb l’harmonia de qui encara no desespera, quan sap que el món, al seu voltant, és impura il·lusió a la Confraria del Bon beure, altar que és sempre el mateix bar, o un altre, i també algun nou o vell estri moral, qui sap per què tot s’ha fet d’instants que s’exhaureixen:
Potser caldrà pensar que el marge és més petit i cal encara un pas al front o bé al darrere per decidir del cos quelcom que ja hem somiat.
El límit de la poesia no té, a hores d’ara, ni crec que l’hagi tengut mai, una frontera preestablerta que no sigui la del silenci mans i acollidor, és a dir, la del respecte i la dignitat de l’ésser humà que s’hi sent capaç de fer-la seua, i d’apoderar-se’n com d’un tresor que tothom voldria també fer ben seu i molt propi.
Manel Marí va recórrer el laberint on s’hi amaga aquest tresor, i en va bocinejar per a tots els poemes que va escriure, i pens que també per als que després hauria escrit, la càrrega suficient de meravella i d’esclat contagiós, el mateix que encara, i per molt de temps, ens complau de llegir i de sentir-lo molt nostre.
La vida del poeta no és producte només de nou llibres publicats, i també d’alguns sonets esparsos apareguts, per cert, a les pàgines d’aquest mateix Nou Diari Eivissa i Formentera, sinó que fuig, finalment, com tothom que pot, de la xarxa que amb avaricies l’hauria volgut pescar.
Jo soc la veu que han fet la veu d'uns altres desteixint balbucejos, remors i altres consignes, i si em tremola el llavi com li tremola a uns altres és per haver admès l'eco d'un esperit diable que ha corsecat el coll amb tanta i tanta cendra.
Bartomeu Ribes
