El títol d’aquestes anotacions també podria ser un altre, per què no? Un exemple: Byung-Chul Han i el món més pandèmic que mai. S’anivella potser massa a la realitat avorridora que estam, entre tots, protagonitzant. Escriu el filòsof: La història de la Humanitat és una lluita eterna contra el diví, que resulta destruït necessàriament pel que és humà. La pandèmia és el resultat de la crueltat humana. Intervenim sense pietat en l’ecosistema sensible.
La filosofia no està de moda, per tant, s’ha de llegir el filòsof que sí que està de moda. Byung-Chul Han (Seül, 1959) és un autor molt prolífic i ara mateix ben a l’abast de tothom que s’ho proposi, en les traduccions tant en català com en castellà que hi ha al mercat. Llegir-lo i comentar-lo és com sotmetre’s a l’aprovació general d’aquest món nostre ara mateix instal·lat al taller de les reparacions urgents. O potser no. Això ja es veurà. La realitat ensenya. La realitat és a vegades més irreal que ella mateixa, més filosòfica també, i fa i desfà com li dóna la gana. A més a més, no hi ha res de massa nou quan el nou any just ha començat. En tot cas, pens que s’oblida més, a començaments d’any, el que ens havíem proposat de fer, o de millorar, o de canviar, en els exercicis últims de l’any vell que ja va acabar-se. No ho sé, però no hi ha forma d’equilibrar mai la balança entre el deure i l’haver que ens confirma, o ens conforma, o ens confisca, fins i tot, individualment i col·lectiva. Molt poca broma s’ha d’acceptar amb el que està passant, perquè el que ja venia d’abans tampoc no era per a riure gaire. S’ha perdut el guió de la pròpia circumstància. El jo s’ha desintegrat on la cara de Narcís s’ofega des de la nit fins a la matinada. Però s’esbrava i corromp més encara en ser de dia. Vola i no pot, o no en sap, o només voldria renéixer, com l’ocell de la història, de les seues pròpies cendres, imitant l’Angelus Novus que Walter Benjamin li va comprar a Paul Klee, i com que tots som en mans del destí, ara el petit quadre es troba, amb més justícia, a la col·lecció del Museu Israel de Jerusalem. Cert que hauríem de buscar en el protectorat de la poesia, o en les seues zones pròximes, i a vegades bastant inescrutables, potser una ràpida immersió, una altra visita lectora, o qui sap si reescriure’l a la nostra manera, aquell llibre imprescindible de Juan García Hortelano (1928-1992), divertidament titulat La incomprensión del comercio. Mai se sap com de bo seria el que no s’acaba fent mai.
Llegint alguns dels breus llibres d’aquest filòsof sudcoreà i germanitzat fins a la tutela gens traumàtica del mateix Martin Heidegger, me faig, com sempre, més preguntes sense cap resposta subsegüent: Es pot desmuntar la vida i tornar a refer-la una altra vegada? S’ha d’aplicar una mica de cirúrgia a tot allò que ja s’ha dit fins a la sacietat, i no s’havia dit bé? En un món en el qual la filosofia no sigui vàlida per a quasi res, què s’hi pot fer?
Byung-Chul Han ha resolt l’enigma i alliçona la humanitat amb una revisió del vist-i-plau que dóna pistes, però que alhora no rebutja el dubte, aquell dubte cartesià que ens fa estar contínuament amb l’ai al cor.
Les grans paraules de la filosofia no resolen els gravíssims desperfetctes socials sobre els quals, i dins dels quals, hi vivim a desgrat i per la força. D’aquí la nostra acceptació passiva i general davant un món lligat a uns sistemes on l’abús del ser humà és una unitat de càlcul imprescindible: El virus és un mirall, mostra en quina societat vivim. I vivim en una societat de la supervivència que es basa en última instància en la por a la mort. Ara sobreviure esdevindrà l’absolut, com si estiguéssim en un estat de guerra permanent. Totes les forces vitals s’empraran per a perllongar la vida. En una societat de la supervivència s’hi perd qualsevol sentit de la bona vida. El plaer també se sacrifcarà amb el propòsit més elevat de la pròpia salut.
Però no s’han quedat totes les coses per fer justament el darrer dia, en el darrer minut, amb la llengua fora. Quan anàvem a llençar la tovallola, com el boxejador noquejat, escrivim el punt final. El punt final és una invitació a seguir jugant a una altra pàgina també en blanc. I això que no tot el que n’entenem, de la filosofia, hi ha mala reciprocitat, no ens entén suficientment bé a naltros. Al cap i a la fi, el que fa mal és, justament, el persistent sense sentit de la pròpia vida.
Per Bartomeu Ribes
