1
A vegades, pensam que si s’escriu poesia, és perquè no se sap escriure en prosa; i a l’inrevés, en alguns casos molt particulars, arribam a pensar que la prosa lluita contra la poesia. Però tot és mentida, i no hi ha forma de sortir-se’n, com a mínim, per ara, i des de les latituds i coordenades nostres, d’aquest estil d’enfonys i prerrogatives banals, absolutament llastimoses, eliminatives en el sentit espoliador i massa d’anar per casa de la paraula que mai calla i voldria ser música, càntic en tots els casos.
S’arriba a dir, amb to despectiu, que la poesia arruïna la vida, perquè la deforma fins a tal magnitud, que la fa extremadament delicada; potser allò que se’n sol dir, entre fràgil i perillosa; i, per tant, l’una a l’altra, cara a cara, o es desconeixen, o s’acaben repel·lint.
La mala premsa que té la poesia, i la té, és una contribució encertada a l’acompliment del segon principi de la termodinàmica, segons el qual l’entropia ens durà, infal·liblement, a mal borràs; en una imitació tal vegada insensata, però molt més tècnica que barroerament biscaïna, de Bilbao, per a ser més precisos, de l’unamunià sentit tràgic de la vida.
I és que ni poesia ni vida, de res valen contra el que mesura el grau d’informació no aprofitable que dóna una font segons el seu nombre de respostes possibles. No, no tenim salvació. De cap manera.
2
Hi ha els dies i hi ha els ahirs. Perquè hi ha el punt de confusió, i sol passar que l’encavalcament dels dies, amb els ahirs, ens corromp i ens deixa, fins i tot, sense records.
Amb el demà que és futur, les incògnites posen i serveixen de barrera, perquè no les travessem amb tanta facilitat.
3
Els dies es mesclen entre ells, i així també ho fan els llibres.
Els llibres llegits i, a vegades, els llibres que encara no hem llegit, per sort, per mala sort, no ho sabem, i que ens esperen, però, perquè ho facem, com més aviat millor.
4
El luxe de la poesia va contra la seua popularització, i li’n fa pagar un alt cost, en forma de contradicció en ella mateixa, que n’hauria d’anar desposseïda, per cert.
5
La poesia no s’aprèn i, en canvi, sí que pot ensenyar-se a base de mil exemples, i encara n’hi hauria uns quants més, que també hi voldrien comparèixer, i no poden.
6
És contradictori, però no es pot viure sense poesia, i tampoc no es pot viure de la poesia. El pitjor de tot, però, és no fer res: ni a favor ni en contra d’ella.
Què li està passant al nostre món?
7
Ara ha aparegut un llibre, crec que imprescindible com pocs, en el moment cultural que estam vivint ara mateix, tan neuròtic i alhora necessàriament reviscolador de la caixa forta on s’hi guardaven les eternes esperances plurals i llargues com mai n’hi ha hagut. L’autor d’aquest llibre és Josep M. Sala-Valldaura (Gironella, 1947), un nom ben relacionat amb la nostra Eivissa, per molts de motius, ben cert, i del qual en guardam un entranyable record dels seus primers anys com a professor a l’Institut Santa Maria de Vila; l’únic, com sabem tots, aque aleshores hi havia, si es volia acabar fent batxillerat; i com va escriure Max Aub (1903-1972), un és d’allà on va fer el batxillerat, així de simple i evident. El títol del llibre és explicatiu i un xic irreverent en la seua polisèmia a cara descoberta: Cartes d’un poeta gran Llibre (de) bord, Ensiola Editorial, Muro (Illes Balears), 2021.
8
Amb la coberta que ens mostra Pomera, versió puntillista, de Piet Mondrian (1872-1944), en una mena d’ascens impossible cap a la seua totalitat botànica i plàstica, és a dir, posant tot l’èmfasi en la unió de natura i art cap a la poesia: la conjunció dels tres termes en seria una pràctica aconsellable, de la qual la teoria no ens n’alliberarà mai, però tampoc no podrem desempallegar-nos-en d’ella (d’ella, entre tantes), ni ho pretendrem de cap manera.
El recorregut al qual ens convida Sala-Valldaura és frenètic i plàcid a la vegada. En 12 cartes se’ns permet de viatjar fins a un més enllà tan proper a naltros que sorprèn. Perquè la poesia, imitant la fotografia, ens dóna la nostra pròpia imatge. Perquè amb la poesia, és la vida que ha tornat, D’una altra manera? Qui ens ho sabria contestar, a més de l’autor que ja estam comentant i celebrant a la vegada?
Llegim al Talmud, en la traducció de Manel Forcano, de la qual algun dia també en parlarem a aquesta Llibreta d»apunts: A l’home només el guia el camí que vol seguir.
Però torn, i és ineludible, a les Cartes del gran Josep M. Sala-Valladura: D’una manera intuïtiva, potser refermada per les nombroses lectures i l’experiència, he mirat de fer cas a allò que Ezra Pound assevera: la poesia no accepta mots sobrers i no cal repetir en versos mediocres el que s’ha dit o es pot dir en una bona prosa. Pareixeria com si ens mossegàssim la cua i no aconseguíssim mai de sortir-nos-en, de l’interior d’un tema inabordable, intractable, insuportable en alguns moments, perquè ens du al principi que podria ser el final i no seguir. Però les cartes de Sala-Valldaura, aquestes dotze cartes tracen un paral·lel seguidor i corresponsable amb les deu Cartes a un jove poeta, de Rainer Maria Rilke (1875-1926), totes dirigides a Franz Xaver Kappus, entre 1903 i 1906, en rigorós assessorament literari i amistosa entrega de les passes, encara immadures, insegures, llenegadisses, que s’han de fer per adquirir l’ofici de l’escriptura i, a més a més, voler ser poeta.
Són paraules de José María Valverde (1926-1996), en nota preliminar a la seua traducció de les cartes rilkeanes, on llegim: El poeta -el “artista”-ha de estar llamado por la vocación absoluta, por la conciencia de que se moriría si no escribiera, y debe aceptar esa exigencia vital sin preocuparse por lo que otros digan sobre lo que escribe. Es tractaria, per tant, recalca el traductor, de confirmar o no el següent: reconegui si es moriria vostè, jove poeta, si se’l privàs d’escriure. Tornar a aquestes Cartas a un joven poeta, Alianza Editorial, Madrid, 1984, és enfrontar-les a la versió de l’Editorial Siglo XX, Buenos Aires, 1976, que va ser la que vaig llegir per primera vegada. No diré res més, ni caldrà fer comparatives que no durien enlloc, però Rilke costava de trobar-se en traduccions catalanes, perquè no es trobaven. Torn a un vell llibre, gràcies a Cartes d’un poeta gran Llibre (de) bord, i ho faig amb una predisposició a la felicitat, i com si es recuperassin uns moments que, en realitat, mai han desaparegut, però s’enyoren: Créame: la vida tiene razón, en todos los casos. Després de tant de temps, la poesia cantada com a profecia del que la vida hauria o podria ser. I és que la poesia és, a vegades, la inconsciència (actual) de quan érem uns altres. I Josep M. Sala-Valladura en fa un retrat en primer pla que consider extraordinari: Amb la poesia, ets sempre a mitjan camí.
Per Bartomeu Ribes
