Aforismar, que no enfurismar. I encara que el verb no aparega als diccionaris, l’inclouré aquí, de començall…
Què vols dir? Res, només es tracta de començar, i seguir.
L’aforisme pot ser un homenatge a la brevetat del magisteri que necessitàvem i se’ns va arrabassar, o en alguns casos l’ignoràrem, el rebutjàrem, i encara a vegades ho feim.
Pens que és com haver heretat una guerra cultural que no sabíem que era nostra i, tanmateix, no haver hagut d’anar mai a cal notari a firmar els papers. I és que el pare ja se n’havia encarregat, tu no pateixis.
El problema de les sensibilitats molt fines és creure que les sensibilitats dels altres no ho són, ni mica fines ni massa gruixudes.
Una causa petita pot ser una gran causa.
Si s’abandona la poesia, s’abandona la vida. És impossible que l’ordre dels factotrs, ara alteràs mica el producte.
La vida escrita no deixa de passar, però s’esgrogueeix abans, en que sigui sobre paper virtual reciclat a Reus-París-Londres y el supermercado de la confección.
Menja’t una cama i se’t passarà la gana de tocar-li les cames a la Beatriu que hi ha a l’altar de la Divina Comèdia. No siguem vells pederastes!
No queda espai entre Les dones i els dies. Tot es transforma, per prescripció facultativa i per, naturalment, forçat sotmetiment. I es fa de nit, per si ho havies oblidat.
Dominador i dominat. Tu dominaves i ben del cert que te varen dominar. No sé si és un possible títol de llibre de poemes que no s’escriurà mai, o un massa pròxim, desenfocat autoretrat, se’n diria a la manera selfie.
Viure inexactament 50 anys, com tu feres, és un càlcul que precipita l’albada a ser el crepuscle recomanat pels ajuntaments amb afany turístic.
Argument de novel·la abandonada capítol a capítol: Eivissa en connexió per fi catalana, per exemple, com quan Tirant lo Blanc hi arriabava, sense dubtes de cap mena, ni tapats forats que els signes d’interrogació segellen. No va rebre ni es presentarà a cap premi.
Escric amb la intuició de qui sap que també esborra el que escriu com a salvaguarda.
L’eriçò aprèn encara a ser eriçó i els pneumàtics d’un cotxe li passen per dalt.
Mig aforisme no sé si valdrà de gaire per tal d’entendre’t, 50 anys més trad de morir-te, 100 que en faran del teu naixement.
La segona part d’un mig aforisme queda anul·lada. No la puc acabar, una mica per peresa, i una mica per veronya. Tu, en el meu cas, què faries?
Ramon Llull no du accent per enlloc i alguna autoritat de la cultura en dubta.
Sexe i literatura s’aprimen a l’última fila del portaequipatge.
No n’hem après prou i la solució ni arriba mai, ni tampoc la normalització de com parlam, de com escrivim, de com pensam, mentre assentim a la callada. A la callada, la carn del verb.
Te travessen l’espinada i l’espinada te fa mal. Se’n riuen del mal que tens a l’espinada. Tal vegada, no t’entenen.
Gosar és un verb en desús. I, a Eivissa, un ca no gosa encara de parlar.
Per Bartomeu Ribes
