El 98 rus, per Bernat Joan i Marí

L’any 1898 a Espanya hi va haver un daltabaix que va tenir profundes conseqüències durant el segle XX, algunes de les quals encara duren. La pèrdua de Cuba i de les Filipines va atiar un tancament profund i un nacionalisme radical, que va derivar en dues dictadures, una de quatre dècades.

L’orgull ferit de l’imperi decadent no va ser canalitzat cap a una regeneració de la societat i cap a l’intent de construir l’estat liberal que havia resultat impossible durant el segle XIX, sinó cap al tancament dictatorial i el nacionalisme compensatori (inquisitorial i sacralitzador, marcat per un profund sentiment de pèrdua i d’inferioritat).

La culpa bàsicament va ser del pensament testicular i exclusivament castellà de la Generación del 98: no sé si literàriament valien molt o no, tota aquella colla, però políticament varen tenir unes conseqüències nefastes. 

Si el sociòleg Francis Fukuyama l’encerta, a Rússia, a hores d’ara, hi ha el perill que s’hi produeixi un 98 multiplicat per no sé quants. Perquè Fukuyama preveu que, a Ucraïna, Rússia hi perdrà bous i esquelles.

Segons el sociòleg americà, Putin ha errat completament el càlcul. No només no ha trobat que la societat ucraïnesa rebia les tropes russes amb els braços oberts (cosa que sembla que molts soldats russos es pensaven que passaria), sinó que hi està oposant una resistència numantina. Si tot va com diu Fukuyama, els russos no podran conquerir Ucraïna, l’exèrcit rus es dessagnarà en l’intent de conquesta, acabaran patint per coses elementals com alimentar la tropa o posar combustible als vehicles militars i, dins la Federació Russa, la gent s’acabarà rebelant contra el govern i hi haurà un daltabaix de dimensions considerables. I ja tenim l’ou de la serpent covant. L’orgull de l’imperi ferit només podria ser contrarrestat amb una intel·lectualitat no nacionalista. 

Al 98 espanyol, va guanyar el nacionalisme. Al 22 rus, tot apunta que també el nacionalisme està guanyant. Si guanya el nacionalisme, el futur de Rússia, a tres o quatre dècades vista, és funest. Si sorgeix un grup de pensadors moderns, no nacionalistes, a qui no faci mal la mare Rússia ni altres històries d’aquestes, potser tot deriva cap a una societat més democràtica. A hores d’ara, emperò, em pens que tenim moltes raons per al pessimisme. Per Ucraïna, per descomptat, que ara pateix els bombardeigs. Però també per Rússia, que, si tot va com sembla que pot anar, acabarà molt pitjor que Ucraïna.