Amb en Joan Ribas m’hi va unir una infància i una preadolescència amb molts de trets en comú. Som cosins germans (malauradament els nostres pares, Vicent i Pepito Puvil, varen morir molt prematurament, dalt la trentena d’anys) i, a més érem vesins d’escala, al quart i al cinquè pis del darrer edifici de la Via Romana de Vila. Compartírem dol, però també jocs infantils, focs de Sant Joan i activitats lúdiques diverses. Això sí, érem de cursos diferents, a penes ens duim poc més de mig any però ell anava a un curs menys. Per cert a l’acte del qual parlaré ara hi havia molts de companys seus «de promoció», com se solia dir en aquell temps, amb els quals ha mantengut un contacte i una amistat de prop de cinquanta anys.
El vaig acompanyar a alguna de les sessions a l’estudi d’un mític programa de ràdio que «ens va obrir les orelles» a tota una generació d’eivissencs, Onda Viva. Varen començar a emetre un parell d’anys després d’haver mort Franco (fundà l’emissora, Ràdio Popular, l’enyorat Joan Marí Cardona i llavò la dirigia Jaume Ripoll) i emetien en unes primeres i, per al temps que corria, nítides edicions en FM que es feien als estudis de la part alta de l’església de Santa Creu. Era un programa de música diferent, conduït per en Rafa Riera, en Pep Piset i, també en Joan (Juanito) Serra; aquest darrer va lligar durant molts d’anys la seua vida laboral a aquesta emissora.
A en Joan Ribas se li il·luminaven els ulls en veure aquell desplegament tècnic (que avui faria riure a qualsevol al·lot espavilat aficionat a fer música) i va arribar a punxar amb ells quan només devia tenir una quinzena d’anys. Allí sentírem parlar per primera vegada d’algun dels monstres desagraïts als quals fa referència al seu llibre: Steely Dan, George Benson (amb el Weekend in Los Angeles del qual s’iniciava el programa), Hall & Oates (dels quals deien sempre que eren blancs fent música negra), J.J. Cale, Stewie Wonder (de qui repetien sovent el seu alegre Isn’t she lovely, que havia dedicat a la seua filla acabada de néixer) 10 cc i, per damunt de tot el seu himne I’m not in love. Sé cert que a Onda Viva es va «forjar el seu destí», que l’ha conduït, amb fermesa i amb fortes conviccions, a ser un discjòquei reconegut, fidel a un estil de punxar i, alhora, eclèctic.
De la presentació, unes pinzellades. La bona idea de seure en un escenari (per motius diversos, hi faltà gent) Joan Ribas, Juan Suárez (portant el tempo de l’acte, gat vell en el món de la música, aquí i fora) i Andreu Carles López Seguí (l’acurat editor eivissenc domiciliat a Palma, on també té oberta llibreria). Anecdòticament hi va pujar un moment Ricard Urgell que va dir que «ell només pagava la factura de la llum de l’equip de música que feia servir en Joan a les nits de Pacha»…
I, sobretot, el moment dels agraïments de l’autor del llibre a la seua companya, Isa (autora dels encertats dibuixos que il·lustren l’obra), als seus fills i a amics i companys de feina i de vida, als que encara hi són i als que s’han quedat pel camí. Em qued, especialment, amb l’aplaudiment tancat que espontàniament va sorgir entre el públic quan va esmentar en Joan Tur, l’home de ràdio que més intensament va viure la història de la radiodifusió a la nostra illa.
Per acabar, una frase que va dir en Joan Ribas: «No hi ha cap persona que estigui per damunt de la música», segurament en referència a alguns djs actuals amb afanys de protagonisme exacerbats.
Els cinquanta monstres i, en alguns casos, la seua relació amb Eivissa us esperen. I, per cert, els coneixements de l’autor donen per a un segon lliurament… On són, per exemple, The Doobie Brothers o Eric Clapton? Altres que he tornat a escoltar d’aquell període «de formació musical», com The Alessi Brothers, «m’han envellit malament»…
P.S. No és ver, Joan, que tu ets més de posar música (que és el que feres en acabar l’acte formal de presentació del llibre) que de parlar. No és així quan es parla amb sinceritat i amb coneixement de causa. L’enhorabona.
Joan-Albert Ribas
