La paraula ca, del llatí CANIS, va ser la primera que es va fer servir a les terres de parla catalana per designar aquest animal. Apareix als primers documents escrits en català (s. XII) i a les obres de Ramon Llull (s. XIII). Va ser la forma general a totes aquestes terres fins que va ser substituït per Gos sobretot al Principat de Catalunya i al País Valencià. Així i tot continua sent la paraula usual per definir aquest quadrúpede a la Catalunya Nord i a les illes Balears. També deriven d’aquesta forma llatina l’italiana cane, o la portuguesa i gallega cao o la francesa chien.
Un derivat curiós de ca és la paraula ‘canet’, per referir-se a la moneda de cinc cèntims, pel lleó que hi apareixia representat, popularment pres per un ca. Llavors en alguns llocs com Eivissa i Formentera ‘canets’ es fa servir encara fer fer referència a ‘sous’, ‘diners’.
El mot gos, és definida per Joan Coromines al se Diccionari etimològic i complementari com una paraula tardana que substituí la catalana antiga ca. Prové de la síl·laba GUS o KUS, que és la que s’usa popularment per cridar un ca. En un principi la paraula gos només s’usava amb sentit pejoratiu, amb sentit d’animal poc valuós, mal ensenyat, etc. Però va anar guanyant terreny en alguns parlars catalans sobretot a partir del segle XV. La substitució de ca per gos, degué començar per la forma femenina. La forma CANIS llatina servia com a masculí i femení i la creació d’un femení diferenciat és molt posterior i quasi sempre fixant-se en la forma KUS/GUS: A Eivissa, per exemple, quissona, en altres llocs diuen cussa o gossa.
Hi ha una altra forma de femení pròpia de la Ribagorça, d’algunes zones de Mallorca i de les Pitüses que és cadella. Prové de cadell, del llatí CATELLUS, que volia dir cria de qualsevol quadrúpede, encara que posteriorment s’especialitzà cadell, cadella quasi només per a les cries de ca i llavors per a la seua femella.
La forma ca no és però desconeguda a les zones on ha estat substituïda per gos, sinó que la pervivència a les locucions i als refranys han ajudat al seu coneixement. Trobam moltes expressions en què apareix aquest animal: ‘estar tot sol com un ca’, ‘ser un ca de feina’, ‘de gràcies i desgràcies se’n va morir un ca’, que es feia servir quan una persona que havia rebut un servei d’una altra es limitava a donar-li les gràcies; ara pareix que s’ha generaltizat per als casos en què es donen les gràcies i expressar que no es mereixen i també quan algú usa aquesta fórmula de cortesia massa repetidament se li contesta amb aquesta expressió.
