Em va arribar per WhatsApp una petita perla, d’aquelles que escoltes i segueixes amb atenció, una rara avis que exalça les mels de fer-se gran!
Quan ets un al·lot, o un boix, el temps té una altra dimensió, una dimensió de recerca, de descobriment, d’ànsia per veure, tocar, assaborir, de trobar, d’experimentar, un temps d’alegria, de joia i també de patiment. D’un cor inquiet, d’un estat de revolució permanent de cèl·lules i hormones que necessiten créixer, expandir-se, encaixar en un cos, en un cap, en efervescència. El temps no es mesura en hores, minuts o segons, la mesura s’agafa de les noves experiències que van enriquint i modelant el nostre caràcter, la nostra existència.
Un cor enamorat, un cor impacient, un cor apassionat, un cor emocionat, un cor il·lusionat, un cor trencat, un cor esperançat no necessita d’un rellotge per mesurar el pas del temps. El temps s’arronsa o s’estira en funció dels moments i vivències.
Quan anam madurant, ja d’adults el temps es va pautant, amb feines i rutines quotidianes que fan que aquell temps de llibertat, en continu moviment i expansió, ara resta presoner d’un ritme frenètic imposat, que no és el nostre tempo natural, i que no podem controlar. Les seqüències se succeeixen i s’encadenen unes a les altres donant una sensació de pel·lícula en sessió contínua i aquesta ficció que és el temps, ara ens pareix que corre d’una forma vertiginosa.
La relativitat de la qual parlava Einstein posant com exemple la diferència entre el temps de passar una hora al costat d’una jove guapa, que passa volant, i el suplici interminable d’un minut damunt d’una estufa.
El temps sempre va associat a les emocions i per això el temps dels infants i dels joves, amb tot un món per descobrir, té una altra dimensió que el temps dels adults, que ens domina i controla, perquè hem incorporat uns automatismes, hem posat el pilot automàtic i ens deixam portar.
Per això cada vegada és més important prendre consciència del moment, del precís i preciós moment, que vivim, per a tornar a assaborir de cada matís, cada color, cada olor, de la bellesa i la màgia que ens envolta.
Si deixam de jugar, de descobrir, d’enamorar-nos, d’emocionar-nos, d’il·lusionar-nos, de ballar sense música, de sorprendre’ns amb unes llàgrimes o amb una rialla sonora en el moment més inoportú,… Si no li donam sentit a les nostres vides, apassionar-nos, fent el que sigui però no allò que ens marca una moda o una obligació per agradar a algú, sinó alguna cosa que t’omple de veritat, que et faci goig només a tu. Si no agafam les regnes de la nostra vida, el temps no serà el nostre, serà com si veiéssim passar la pel·lícula de la nostra existència.
Perquè amics meus, com bé diuen en el vídeo:
Fer-se gran és tenir la sort de estar viu.
Fer-se gran és anar fent anys intentant ser cada dia millor.
Fer-se gran és el contrari de fer-se petit, però no el contrari de sentir-se jove.
Fer-se gran és sumar persones que t’estimen i a qui estimes.
Fer-se gran és adonar-se que la vida s’ha de viure amb intensitat cada dia.
Arribar a gran és haver-te acomiadat de moltes persones que t’han deixat en el camí.
Estam parlant de persones grans o de grans persones?
Estam parlant de grans persones carregades d’anys
Per Vicent Canals
