En l’anterior columna vaig defensar que, òbviament, ni les Balears ni el País Valencià ni Catalunya no poden ser regions “iguals que la resta”, com pretenen els supremacistes castellans fent una giragonsa lingüística. De seguida algú em va replicar que estava dient que nosaltres som superiors a la resta, un altre em va acusar de “supremacista” i fins i tot em titllaren de “carca”. En fi, problemes de lectura.
Durant aquestes últimes setmanes s’ha parlat de la “igualtat” entre tots els espanyols, i coses semblants. Però mai no s’han ajustat els termes al seu significat. Perquè la igualtat passa per tractar igual allò que ens fa diferents. És evident que a Extremadura (ja que algú feia referència als extremenys, per alguna raó que se m’escapa completament) parlen una llengua diferent del català. Com és igual d’evident que els ciutadans que parlen català no són tractats igual a Extremadura que els que parlen castellà ho són a Eivissa. No fa falta ser cap centella per veure-ho. On queda, idò, la “igualtat entre els espanyols”?
La llengua de la majoria d’ells és considerada com a única oficial de l’Estat. Però els que parlen gallec, els que han mamat el basc al bressol o a la ikastola, els que parlam català també existim. I és evident que no se’ns tracta igual que a la nacionalitat majoritària, els castellanòfons. On és la “igualtat”?
Perquè la igualtat només es pot referir a la igualtat de tracte, si les diferències existeixen. Si no, no estam parlant d’igualtat, sinó d’uniformitat. Els que apel·len a la igualtat volent dir que tothom parli castellà, posem per cas, no volen la igualtat, sinó la uniformitat, la desaparició dels altres (o d’un tret d’identitat dels altres). Això no té res a veure amb la igualtat. Significa exactament el contrari. Els que apel·len a la igualtat, però no l’apliquen a les minories, senzillament volen dir que tots hem d’uniformar-nos amb els que formen la majoria. I això sí que és supremacisme, això sí que és antidemocràtic, això sí que és propi de gent que passa olímpicament dels drets humans, això sí que és antieuropeu… Això sí que és inacceptable, es miri com es miri.
Bernat Joan i Marí
Seamos logicos. Es obvio que en Extremadura hablar Catalan no será igual que hablar castellano en las Baleares. La razón es sencilla: En Baleares hay 2 lenguas co-oficiales y en Extremadura solo 1.
Por ello, no hace falta maniupular de esta manera las cosas. Yo como Balear nunca he dicho a alguien que se dirija a mi en Castellano, y es soy un gran fan de que un interlocutor hable en Castellano y el otro en Catalan y se puedan entender a las mil maravillas. Esa es la belleza de tener 2 lenguas co-oficiales y que sean respetadas por igual. El problema viene cuando exiges a alguien que te hable en eivissenc/catalan sin tener en cuenta que el castellano también es una lengua oficial.
Añado que en las Baleares, a dia de hoy en todo caso se ha defendido que se pueda elegir libremente la lengua en la educación y las instituciones entre las 2 oficiales en la región. Ya que hablamos del Pais Vasco, sería conveniente que te informes y veas que en dicha región los estudiantes tienen opcion de: Enseñanza en castellano (mas asignatura de Vasco), enseñanza en Vasco (mas asignatura en Castellano). Y esque la libre elección es la base de nuestro modelo como sociedad.
El ejemplo de hablar catalan en una región donde sencillamente no se habla (al no ser oficial de la región) y compararlo con el castellano en Ibiza, simplemente no tiene sentido.
El ejemplo que pone se tiene que aplicar en regiones donde se hablan dichos idiomas. La uniformidad que habla la tenemos en la propia Eivissa, en regiones muy pequeñas del área de habla catalana, donde el dialecto propio (que para muchos es ya una lengua diferente al catalán) está siendo dilapidado por el catalán oficial estándar (el barcelonés), destruyendo palabras y formas de expresión típicas por otras uniformes de Barcelona, cuando por ejemplo la Academia Valenciana de la Llengua las acepta… Los que usamos las palabras propias del pagès seremos más valencianos que catalanes?